Publicitat
Publicitat

Taller de Músics i Marco Cavallo

El vell psiquiàtric de Trieste tenia dues portes, situades cadascuna en una ala de l'edifici. Una d'entrada, l'altra conduïa directament a la morgue . Un vell cavall, desnodrit, vell i malalt, feia tant les tasques de transport de la bugaderia com l'arrossegament dels cadàvers dels inquilins de la institució.

Quan el cavall havia complert amb escreix les seves comeses i ja tothom en presumia el fatídic final, es va decidir un indult per a l'animal, i es va deixar lliure pels afores de Trieste fins a la seva mort.

Però la bogeria també té les seves ambicions. Els interns -animats pel moviment antipsiquiàtric italià, liderat per Franco Basaglia a principis dels 70- van decidir construir un nou cavall. La teràpia va afavorir tallers de pintura, de construcció plàstica i altres disciplines artístiques que poguessin ajudar a la construcció de Marco Cavallo. Aquest va ser el nom d'un cavall de dimensions gegantines nascut al vestíbul d'un edifici vetust i rosegat per la història i les seves catàstrofes internes. L'ambició de llibertat de la hipotètica bogeria va ser directament proporcional a allò que es va introduir en el seu gran llom: centenars de papers escrits amb els desitjos més personals i més plens de vida que els interns van ser capaços d'imaginar.

Quan l'animal va ser definitivament construït, es va plantejar la gran catarsi. Marco Cavallo, fruit de l'enginy ambiciós d'uns quants bojos, havia de ser lliure, sortir de la institució. No obstant això, era tan gran que no passava per la porta. La solució va ser dràstica: esfondrar les tanques i part de la llinda superior de la porta del vell edifici perquè Marco Cavallo sortís a fora de les parets, trotés i olorés -tot i ser de cartró blau- i pogués mullar-se amb el plugim.

Crec que no calen gaires reflexions sobre aquesta història verídica ocorreguda a Trieste. Marco Cavallo simbolitza la lluita per eixamplar el coneixement més enllà de parets angostes. Una cosa tan simple com la necessitat que els somnis escrits i dipositats en el llom passegessin pels camps italians.

La construcció de Marco, el majestuós cavall blau, va durar temps. Avui dia la immediatesa ens fa perdre el nord. El procés de coneixement sembla una entelèquia perquè només interessen individus altament especialitzats. ¿Podem actuar i apropar-nos a l'aventura de Marco Cavallo?

S'està compartimentant el saber en rectangles perfectament apilables perquè ocupin l'espai idoni a dins de les aules, i sobretot s'està optant per no omplir els budells a un vell cavall de cartró.

Crec que podem afirmar que sura en l'ambient una pèrdua de "l'erotització de la recerca", aquesta sensació de camí que es recorre, la salivació pel que hi ha a la dreta o a l'esquerra del temps. Si perdem aquesta erotització, cap on ens movem?

Jo m'assumeixo contradictori si parlo d'institucions musicals. Li concedeixo a l'arquitectura el benefici de la funcionalitat, de la proximitat de les coses, el sostre davant la intempèrie. Però res més. Els edificis potser haurien de ser tots transparents, on no existís por de veure ni de ser vist.

Però l'home pateix el pes de la història. Amb la Revolució Francesa, l'estat consolida el que entenem avui com a conservatoris -en el Barroc no existien com a tals- i llavors passa l'inevitable: es pontifica que a dins de l'edifici hi ha el saber i a fora la ignorància.

L'avidesa per la transversalitat del saber. Aquesta seria la meva opció, i si pot ser a contracorrent, encara més autèntica. Hauríem de pujar a la gropa de Marco Cavallo. Tenir voluntat de saber per agafar aire i empènyer, assumint que la runa que cau és pura llei física i que no cal desanimar-se.

Però fa tant que hem cedit davant la por d'altres cavalls... negres potser, sense somnis als budells i sense desig de xopar-se del plugim pel pur plaer de fer-ho. Haver cedit no és ni més ni menys que el que ens passa, allò que tothom defineix com "plou a bots i barrals". Tant de bo fes un pas algú que s'atrevís a negar-ho. Però l'evidència és excessivament afilada i tots portem ja unes quantes ferides embenades amb el campi qui pugui. Diguin-me llavors què faig i on m'acullo per abandonar la meva bogeria. ¿Renuncio a lluitar des de dins i fujo del contagi que ens envolta?

La poca saviesa que acumulem al final de la nostra vida és un pols. I tots sabem el que és un pols: un motor latent i invariable que bomba passió cap a la incertesa, un desig de nuar-se amb ella en no sentir-la enemiga. La por inoculada en les nostres vides és el gran obstacle. Romanem atents al que se'ns acosta: la gran paràlisi. De vegades sento que la veritat és a l'altre costat, amagada i somrient, sense cap maldat, presta al plugim.

El component del que és creatiu és una pulsió. És absolutament ingovernable. Qui cregui que pot sotmetre-ho o menteix o senzillament no crea. Un error de coordenades si algú s'apropa al Taller de Músics amb la idea de trobar una factoria plana.

Aquí l'olor de la bogeria és el que portem entre mans; una bogeria, si més no, com una arma per defensar-se dels xantatgistes que disparen als somnis. Uns quants músics deixen caure unes quantes idees i es llancen a una aventura. ¿I què és això sinó una bogeria compartida, una sotragada que ens ve des de l'altre costat?

Potser és un somni.

I els somnis, somnis són...

És cert. Ha de ser per això que els agafo amb força per sentir-los corporis i impregnar-me de revolució. A qui no li vingui de gust, que baixi del cavall. Trota, Marco, trota...

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT