Publicitat
Publicitat

Tan lluny de Londres

Sens dubte, entre les grans notícies d'aquest mes que finalitza hi ha, juntament amb els daltabaixos financers i borsaris i amb l'esfondrament del grotesc despotisme gaddafista a Líbia, els violents desordres de la segona setmana d'agost en diverses àrees urbanes d'Anglaterra. Més que rememorar aquells fets o que intentar trobar-los explicacions -una feina impossible a dos mil quilòmetres de distància i en l'espai d'un article d'opinió-, m'agradaria ara analitzar les reaccions polítiques, socials i mediàtiques que els avalots han merescut a la Gran Bretanya, i comparar-les amb les respostes que fets d'una naturalesa semblant han suscitat o suscitarien entre nosaltres.

Com és prou sabut, un probable excés de força policial amb resultats mortals per al petit delinqüent armat que es volia detenir va desfermar, des del 7 d'agost, una onada de violència contra béns tant públics com privats i contra persones; el balanç va ser de cinc ciutadans assassinats i molts més d'agredits, incendis i saquejos a gran escala i un clima de caos en molts carrers de diferents ciutats al llarg de vuit dies. Davant d'aquests fets, i després de la sorpresa inicial, les autoritats van reaccionar amb contundència: 16.000 policies desplegats, gairebé 2.000 detinguts i, mercès a l'expeditiu sistema judicial britànic, ràpides i severes condemnes contra els culpables de violar la llei.

Sí, per descomptat que una part -no pas tots- dels avalotadors procedien de suburbis pobres, plens de tensions ètniques i de problemes socials que poden ajudar a contextualitzar la seva conducta. Però Londres o Manchester no han estat escenaris de cap "motí del pa" (com es coneixen les revoltes provocades per la gana a l'Europa de l'Antic Règim), i els assaltants de botigues no eren pares de família desesperats a la recerca de menjar per als seus fills, sinó joves (en sentit ampli: dels 11 als més de 40 anys) interessats principalment per l'electrònica de consum, el licor i la roba de marca.

Així ho han entès tant el govern conservador-liberal com l'oposició laborista, coincidents a considerar la violència gratuïta, el vandalisme i els pillatges d'aquells dies com un fenomen bàsicament delictiu. Així ho han entès acreditats acadèmics, que parlen de "joves saquejant per plaer" i d'absència de reivindicacions socials. D'altres, en canvi, contemplen l'explosió amb més indulgència i més crítiques envers el sistema, que per alguna cosa Anglaterra és la democràcia més vella del món. Però, comptat i debatut, el mainstream de l'opinió pública i publicada creu que els disturbis es deuen a conductes criminals, aplaudeix la duresa de les condemnes i fins i tot suggereix retirar a les famílies dels violents les ajudes socials.

Afortunadament, ni a Catalunya ni a Espanya ens hem hagut d'enfrontar per ara a un escenari com l'anglès d'aquest agost. Però si, fins i tot des de la llunyania, hi ha conciutadans que han vist en els actes vandàlics de Londres una esperançadora prova de "la crisi terminal del capitalisme voraç i sense ànima" (ho transcric de la carta d'un lector a El País ), és fàcil deduir que esdeveniments d'aquella mena trobarien entre nosaltres un gruixut coixí de comprensió, disculpa i àdhuc simpatia; entretant, subtils anàlisis sociològiques argumentarien que els saquejadors de telèfons mòbils i de televisors de plasma no són en realitat lladregots, sinó víctimes de les polítiques neoliberals que, a través del pillatge, expressen de manera primària el seu rebuig a la dictadura capitalista…

Imaginem per un moment que, quan fa prop d'un any presumptes antisistema van llançar còctels Molotov al centre de Barcelona i van saquejar algun comerç del passeig de Gràcia, o quan fa un parell de mesos presumptes indignats van agredir diversos diputats i van encerclar el Parlament, la policia hagués difós massivament imatges dels violents anònims captades per les càmeres del carrer, demanant als ciutadans que ajudessin a identificar-los.

Si, per atzar, algun dels individus en qüestió hagués tingut la pell fosca, la Laia Ortiz de torn hauria denunciat la mesura per racista, una coral de polítics i opinadors haurien dit que el govern incitava a la més baixa delació, i el Jaume Bosch de guàrdia hauria exigit al conseller d'Interior que es dediqués a investigar l'extrema dreta, en lloc d'assetjar els joves que lluiten per la transformació social… No cal dir que SOS Racisme, sindicats i tota mena d'oenagés coincidirien a denunciar una pràctica policial digna de la Gestapo. Ara suposem -cal forçar molt la imaginació, ho admeto- que alguns dels detinguts en aquells aldarulls haguessin estat jutjats, condemnats i empresonats en 72 hores, com ha passat a Anglaterra. Ja em sembla sentir els esgarips del Síndic de Greuges i de diversos col·lectius d'advocats, potser fins i tot les protestes d'Amnistia Internacional.

Mentre els anglesos acumulen vuit segles en llibertat i n'han après els límits, aquí la manegem com una joguina nova de la qual ni hem llegit el manual d'instruccions.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT