Tant se val!

Entro en una botiga i vull comprar uns pantalons, però la dependenta està parlant per telèfon. M'espero i ella continua parlant. Finalment em veu. Tapa l'auricular i em demana que què vull i jo li dic que uns pantalons i em diu on són i continua parlant per telèfon. Jo em miro els pantalons, me la miro a ella i surto de la botiga. Algú em podria dir: "Tant se val, dona! Agafa els pantalons que t'agraden, paga'ls i passa de la dependenta!" Però decideixo no passar.

Pujo en un taxi i noto una bafarada que m'escup a la cara. M'aguanto. Li demano que vagi al carrer Sepúlveda i no sap on és. Busco en el meu mòbil el millor trajecte i l'hi indico. I no m'entén en català. Li demano que s'aturi i baixo del taxi. Algú podria dir-me: "Tant se val, dona! Parla-li en castellà, abaixa la finestra i vés on volies anar!" Però decideixo queixar-me i continuar a peu. Sóc al bar d'un tanatori i demano si puc dinar a la terrassa. Em contesta que ni de broma. I jo callo. Em diu, a més, que si no vull esperar un quart d'hora o més només puc demanar un entrepà fred. I jo li dic que el seu to potser no és el més adequat tenint en compte que treballa en un tanatori. I ella em mira, esbufega i se'n va sense dirigir-me la paraula. I jo hi torno i m'indigno i faig una queixa en una papereta que hi ha per allà sobre. I marxo sense dinar. I algú podria dir-me: "Tant se val, dona! Agafa l'entrepà i no en facis cas!" Però prefereixo quedar-me amb l'estómac buit que amb el pap ple.

M'entristeix i em rebel·la a parts iguals que cada cop siguem més mal educats, més desagradables i més indiferents, especialment si la nostra feina és, en part, no ser-ho. I sí, un altre dia caldrà parlar dels gràcies i els sisplau que s'estalvien molts clients, perquè entre els uns i els altres al final acabarem bordant com gossos.