29/07/2012

Tanta foto retrata que no hi som del tot

1 min

Poques coses simbolitzen millor la societat dels excessos que la manera que disparem i acumulem fotos domèstiques a la babalà i sense mesura des que la càmera és a dins del mòbil. Un avenç revolucionari acaba amb la necessitat de planificació i tanta facilitat mata la capacitat de filtre. Guardàvem instants viscuts per una barreja d'atzar (quan dúiem la càmera), intuïció (quan decidíem disparar) i pressupost (el que podíem gastar). L'àlbum de fotos de quan en fèiem recollia les instantànies i ens excitava la memòria de manera imperfecta: no eren els millors, hi havia buits, no podíem documentar tot el que havíem viscut ni tot arreu on havíem estat. Però la quantitat era assumible, teníem temps de mirar-ho i viatjar enrere. Ara som a l'extrem compulsiu, no cal ni tan sols enfocar perquè ja la podrem repetir, i per mandra de decidir pretenem deixar constància de gairebé tot el que vivim. Aquesta manera de fotografiar retrata un moment de la història en què l'obsessió per immortalitzar i explicar i compartir el que estem vivint ens impedeix viure-ho realment. Abans hi havia més vivències que proves, ara hi ha més proves que vivències. O pitjor encara, l'obsessió per enregistrar cada moment delata la nostra incapacitat de viure'ls de debò. Tanta foto que fas per demostrar que tu hi eres podrien confirmar el contrari: que no hi ets del tot.

stats