Publicitat
Publicitat

SALVATGE COR

Taps a la premsa

A Josep Maria Planes van pelar-lo als vint-i-nou anys després d'haver publicat cròniques i articles de gran influència. Avui, si un periodista morís tan jove, no ens llegaria ni deu breus sense signar. Se'ns diu que el sector de la comunicació està completament col·lapsat i que per això els júniors no podem tenir ni veu ni vot fins molt passada la trentena. Però diria que l'immens tap generacional que pateix bona part de la premsa de Catalunya neix d'un tap ideològic gens causal.

Queda lluny el llibre d'estil d' El País , el cànon que volia separar de manera taxativa la informació de l'opinió per acabar amb la premsa pamfletària franquista. De fet, trenta-dos anys després que aparegués aquella bíblia, les fronteres entre els gèneres s'han diluït i l'opinió s'ha convertit en la principal font informativa per a molts lectors. I no cal ser l'inspector Clouseau per veure que avui l'opinió no és més que l'exposició de la realitat filtrada per interessos partidistes: per això no és estrany que les tribunes continuïn ocupades bàsicament pels sèniors de la Transició, perquè ells són l'altaveu dels grans partits i els cerbers de la Constitució, sovint obviant que la realitat ciutadana de Catalunya busca noves direccions.

Òbviament hi ha júniors llepes, sèniors amb veu independent i diaris que per bé o per mal deixen garlar els més joves. Però en general patim un gran cercle viciós: d'una banda, l'immobilisme del discurs polític català fa impossible que es produeixi la ventilació d'idees en la premsa i el relleu entre generacions i, de l'altra, l'imperi mediàtic dels pares de la Transició perpetua la nostra situació de colònia. Avui ja no es mata ningú, com passava en temps del Planes, però cap periodista pot aspirar a tenir gaire influència si abans no ha entès com funciona l'eterna simbiosi entre política i premsa.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT