Publicitat
Publicitat

ESMOLET DE PARAULES

Tarannà

És la paraula que per molts sintetitza la presidència espanyola que ara s'acaba. L'única herència indiscutible de l'últim inquilí de la Moncloa. I encara que avui ja sigui molt difícil deixar d'identificar tarannà amb talante -un abús semàntic que els mitjans han practicat entusiàsticament-, deixeu-me que ho intenti.

L'efecte Zapatero és tan fort que a mi m'han arribat a dir "Has de tenir més tarannà", com si fos sinònim de diàleg, tolerància i bon rotllo. Però en català vol dir només la manera de ser i fer d'algú i no té, per tant, cap valor positiu intrínsec.

Passa el mateix amb talante, que és, segons el filòsof Aranguren, la manera subjectiva d'enfrontar-se emocionalment a la realitat. Un estat d'ànim primari de base biològica que no depèn de nosaltres sinó que ens hi trobem.

Entès així, el talanteés com una primera matèria del caràcter. A diferència del caràcter, el talante el patim i és absurd elogiar-lo perquè no té ètica ni virtut. Per contra, el tarannà suma a la manera de ser emocional i biològica la racional i voluntària. Així ho veu l'Alcover-Moll, que el fa equivalent de carácter i no pas de talante.

En el gran malentès que ha sigut Zapatero hi ha aquesta confusió entre talante i tarannà. Té una gran predisposició biològica a quedar bé amb tothom i dir que sí a l'últim que passa, però poc caràcter per ser fidel a unes idees. Tot el que li sobra de talante li falta de tarannà. Però això en política, lluny de ser un handicap, és un trumfo.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT