Publicitat
Publicitat

ESMOLET DE PARAULES

Tarannà

És la paraula que per molts sintetitza la presidència espanyola que ara s'acaba. L'única herència indiscutible de l'últim inquilí de la Moncloa. I encara que avui ja sigui molt difícil deixar d'identificar tarannà amb talante -un abús semàntic que els mitjans han practicat entusiàsticament-, deixeu-me que ho intenti.

L'efecte Zapatero és tan fort que a mi m'han arribat a dir "Has de tenir més tarannà", com si fos sinònim de diàleg, tolerància i bon rotllo. Però en català vol dir només la manera de ser i fer d'algú i no té, per tant, cap valor positiu intrínsec.

Passa el mateix amb talante, que és, segons el filòsof Aranguren, la manera subjectiva d'enfrontar-se emocionalment a la realitat. Un estat d'ànim primari de base biològica que no depèn de nosaltres sinó que ens hi trobem.

Entès així, el talanteés com una primera matèria del caràcter. A diferència del caràcter, el talante el patim i és absurd elogiar-lo perquè no té ètica ni virtut. Per contra, el tarannà suma a la manera de ser emocional i biològica la racional i voluntària. Així ho veu l'Alcover-Moll, que el fa equivalent de carácter i no pas de talante.

En el gran malentès que ha sigut Zapatero hi ha aquesta confusió entre talante i tarannà. Té una gran predisposició biològica a quedar bé amb tothom i dir que sí a l'últim que passa, però poc caràcter per ser fidel a unes idees. Tot el que li sobra de talante li falta de tarannà. Però això en política, lluny de ser un handicap, és un trumfo.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT