Tarantino i la política espanyola
Ara que Quentin Tarantino ha estrenat una nova pel·lícula ( The hateful eight, títol novament mal traduït al castellà com a Los odiosos ocho ; tot i així el meu humil consell és que no se la perdin) no puc evitar pensar que la situació actual de la política espanyola em recorda una escena ja clàssica del primer film d’aquest director, que no era altre que Reservoir dogs. L’escena és aquella en què els protagonistes, una banda de delinqüents, acabaven formant una rotllana mentre s’apuntaven els uns als altres amb les seves armes. És un excel·lent exemple de la noció de tensió dramàtica portada fins a les últimes conseqüències: el primer que es belluga és el que té més números per caure cosit a trets per algun de tots els altres, o fins i tot per tots alhora.
Volien diàleg? Doncs dues tasses. El flamant president del Congrés, el molt dialogant Patxi López, li va tornar a presentar ahir al rei Felip VI la llista d’aspirants a la presidència del govern d’Espanya, que són ni més ni menys que catorze i que, pel que es pot observar, es miren entre ells des d’una actitud que, per ser amables, qualificarem d’extrema desconfiança. Tothom té les pistoles a punt, i alguns tenen el gallet fàcil (és una metàfora cinematogràfica, que consti, ara que cap cadena televisiva ens vinculi amb cap grup terrorista).
Dels hateful fourteen, el que té més canons apuntats cap a la seva persona és el secretari general del PSOE, un Pedro Sánchez que potser es pregunta on es va ficar quan va accedir al càrrec. Més relaxat es troba el cap de Ciutadans, Albert Rivera, que es limita a demanar responsabilitat a la resta de pistolers mentre espera a veure si cap bala perduda no suprimeix les seves aspiracions de formar part del nou govern, amb quaranta diputats que, com els quaranta d’Alí Babà, ningú no acaba de voler. Mariano Rajoy, mentrestant i fidel al seu costum, espera que els seus adversaris es liquidin entre ells, i l’impetuós Pablo Iglesias, de Podem, ha posat el carregador a punt per cometre una massacre a canvi d’una vicepresidència i uns quants ministeris.
“ Son los mismos ”, confessava l’esmentat Patxi López, amb una certa desolació, després de lliurar al rei d’Espanya la llista dels candidats a formar govern. En això té tota la raó: efectivament són els mateixos manobres, disposats a fer entre tots les mateixes obres. L’escena, com a la pel·lícula de referència, és de tensió màxima, però sembla ben bé que, com sol succeir a Espanya, tot s’hagi mogut perquè al final no canviï res. Seguint l’advertència d’Antonio Gramsci, i ara que està tan de moda parlar de vella i nova política, podem dir que el que és vell no acaba de morir, i el que és nou no acaba de néixer. Tanta gràcia que els feia l’encallada recent de la política catalana, i ara resulta que no saben com posar-s’hi, tret de presentar les armes enlaire. Per contemplar un espectacle tan poc edificant, i sobretot tan avorrit, val més agafar els atapins i anar-se’n al cine. Amb el permís de ses senyories, és clar.
