Publicitat
Publicitat

Taula parada

"Bones festes de Nadal" són els primers mots que se m'acuden per a la publicació d'aquest article. Però, un cop escrits, penso que no tothom s'hi reconeixerà de gust. Per tant, demanaré que només se'm tingui en compte la intenció. I és que jo no sabria cap altra fórmula menys ideològica. Com que els extrems es toquen, fins i tot la pretesa innocència pagana de "Benvingut el solstici d'hivern!" es limita a dissimular una mateixa veritat antropològica: que les festes ancestrals de canvi d'estació eren religioses. Després, ja en temps històrics, amarades de religiositat, van créixer igualment les virtuts republicanes; com ara la pietat ( pietas ), que acomplia una funció essencial a la ciutat antiga. N'estem ben lluny, és clar, la gent d'avui. La llunyania es manifesta com a desplaçament semàntic del terme. Encara que no ignorem el seu significat, l'únic ús indubtable és la interjecció ("Pietat!") de qui implora per la seva vida. Això no ha canviat gaire des de la prehistòria.

I això no obstant, la pietat consistí als inicis en la veneració retuda als déus i avantpassats. L'estranyesa enfront de l'assimilació de dues categories d'ésser tan diferents per a nosaltres s'esvaeix de seguida si recordem que els llatins erigien els difunts, els lares , en divinitats protectores de la llar. Cada família tenia els seus déus particulars, d'accés tancat a les altres; una mena de religió privada , comparable potser a la que ara defensa Martha Nussbaum, si no per fer bullir l'olla mediàtica, per tal que a les societats neoliberals hereti el lloc vacant de Júpiter -déu suprafamiliar, civil i protoimperial- el culte a la jurisprudència.

D'Homer deia la filocristiana Simone Weil que els seus herois eren despietats sense ser impius. Ho il·lustrava amb l'escena de la Ilíada en què Aquil·les menysprea les súpliques del vell Príam, agenollat als seus peus. Tot i la llàstima que aquest li inspira, la simple idea de cedir-hi resulta incompatible amb la llibertat de què gaudeix el poderós. Naturalment, Aquil·les actua aquí en la seva condició de guerrer, i no de ciutadà obligat a honorar la vellesa. Despietat però no impiu perquè és aliè a la creença que tot poder ve de Déu. Segurament li faria fàstic l'heroisme del que, abdicant la seva pròpia natura divina, es lliurà a una mort humana. El mateix fàstic que devien sentir els romans en veure un homo sacer , el qual, de tan sagrat ( sacer ) com era, cap llei no l'emparava. I així Pilat hagué de rentar-se públicament les mans.

María Zambrano distingia caritat i compassió de la pietat. Hi estic d'acord. L'acte de deposar el poder propi quan amenaça d'anorrear algú més feble provindria de la compassió, un estat anímic que pensadors influents han titllat de "passió trista". Ara bé, ¿i l'experiència en què l'altre, com més fràgil és, més s'eleva per damunt d'ell mateix, sense que hi posi ni deposi res el qui el contempla amb ulls adolorits? No sé si puc dir-ne pietat de l'assistència a la transfiguració d'un cos vell, malalt, deteriorat i revestit, tanmateix, d'una aurèola imperceptible. Santificat? Potser. ¿Imatge de l' homo sacer de la nostra tradició religiosa, o sigui, la glorificació de l' Ecce Homo ? No pas per mi, tot i que no en refuso l'ascendència. D'una cosa, però, en tinc la certesa: que aquest estat de gràcia enmig de la desolació encara reforçaria el deure d'alliberar l'altre del seu patiment si ho reclamava, perquè la moral no precedeix ni sosté l'instant privilegiat. Només l'adapta a la mesura esquifida de les necessitats humanes.

A l'antiguitat, s'anomenava sant l'individu arran del seu traspàs. Segons els estudiosos, ni tan sols calia haver estat un home virtuós per rebre els honors corresponents a l'existència d'ultratomba. No es tractava ni de premiar-lo ni de castigar-lo per raons morals. L'avantpassat obraria com a déu tutelar de la casa mentre els descendents en guardessin memòria; altrament, esdevindria un rodamón malèfic, una ànima en pena. No sembla que la pietat així entesa es recolzés tampoc en cap mena de submissió al poder de l'altre. Més aviat suggereix la creença dels vius en un equilibri comú amb els seus morts. N'endevino la lletania: sortiu de la foscor, us hi ajudarem sense reserves, perquè vostra fortalesa i vostra debilitat seran les nostres.

Per Nadal, el retorn. Passat, present i futur es donen cita. Hi és tothom sempre, eternament. L'únic retorn, el de la mateixa festa. I no el dels que hi han vingut, perquè mai no se'n van. Escolteu-ne ara, si no, un que estrenà secció a la premsa diària per les festes nadalenques, amb l'esbojarrada il·lusió de transformar-se en ànima de la ciutat, i havent-s'hi esgarriat un mal dia, cada any des d'aleshores crida a taula per guanyar-se la pietat dels vianants: "Ben Plantada, Ben Plantada, ara ja no hi haurà, entre tu i jo, entre la teva família i la meva, cap més disgust! En aquesta commemoració, tot aquell qui vulgui venir, de l'hora primera o de l'última, de l'amistat o de l'enemistat, de la fidelitat o del capgirament, de la comunitat d'opinió o de la divergència, ha de trobar la taula parada". Salut!

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT