Teatre, nuclears i okupes

Quan van oferir-me substituir Celestino Corbacho, mai m'hauria imaginat on em ficava. Hi ha dies en què em presento als llocs dient: "Hola, sóc Valeriano Gómez, ministre de Treball i Teatre Divers".

Govern i Sindicats fem veure que negociem una cosa que tots dos sabem com ha d'acabar, perquè la jubilació als 65 anys està més morta que la mare d'en Bambi. Ei, però no perquè ho digui jo, sinó perquè si l'esperança de vida augmenta, és evident que ha d'augmentar el període de vida laboral. I ens anem reunint en llocs secrets perquè els sindicats escenifiquin una pretesa fermesa i amenacin amb una vaga general impossible perquè seria un nou fracàs i nosaltres els donem públicament peixet perquè sembli que cedim. Però quan semblava impossible superar el vodevil, algú de Moncloa (frase-concepte que sona com algú del planeta Terra ) va i filtra que hem pactat allargar la jubilació als 67 anys a canvi d'allargar la vida de les nuclears. Vaja, una suma de pomes i cangurs mutants. ¿Algú recorda que algun cop, en algun lloc de la galàxia algú hagi relacionat pensions amb nuclears? Doncs a la broma aquesta d'aquí, sí.

I per rematar la cosa, els okupes també s'han afegit a la festa. Sí, els que abans-d'ahir a BCN van mostrar una gran sensibilització social i, amb l'excusa de "salvar les pensions", van fer l'únic que saben fer: okupar. Això sí, legítimament. Tothom sap que les pensions es paguen amb els impostos que paguen els ciutadans i si els okupes fan una cosa és pagar impostos.