Tecnòcrates? El problema és un altre

El bon mestre, el bon pare, el bon periodista no desitja que l'alumne, el fill o el lector pensi com ell. Desitja que pensi. En el cas dels polítics, fins i tot en els millors, això no passa: hi ha una tendència acusadíssima a demanar adhesions incondicionals. Això té la part bona de la convicció i la passió. No es tracta, doncs, de treure'ls apassionament, de convertir-los en tecnòcrates. El bon mestre, el bon pare i el bon periodista també són apassionats, també hi deixen la pell. Però estan convençuts més de la seva tasca que del mètode. Tenen dubtes. I això els ajuda. La política, en canvi, viu en un món de bons i dolents. L'adversari sempre s'equivoca, sempre actua per interessos. "No tingueu més conviccions que les decididament imprescindibles", deia l'escèptic Joan Fuster. La convicció més decidida d'un polític ha de ser el servei al ciutadà. Després ve la resta: el partit, la ideologia, la carrera personal... Entre altres coses perquè la millor manera de convèncer algú és evitar qualsevol tic proselitista, evitar que el prejudici ideològic de l'interlocutor es posi en guàrdia. Llavors, ¿polítics o tecnòcrates? És un debat massa simple. El dilema clàssic de Max Weber entre ètica de la convicció i ètica de la responsabilitat no té solució. Només amb ideologia no es va enlloc, només amb pragmatisme tampoc. El millor mètode: el dubte.