Publicitat
Publicitat

Teheran 1979 o Berlín 1989?

L' essència del que està en ebullició a Egipte pot reduir-se a aquesta pregunta: som davant de Teheran 1979 o bé davant de Berlín 1989? ¿L'objectiu democràtic d'aquest aixecament contra la dictadura serà revertit per les organitzacions islamistes, com va passar en la revolució iraniana? ¿O potser som davant de la fi d'aquest Parc Juràssic àrab que, entre el Iemen i Tunísia, han dirigit uns dèspotes obsolets, davant del principi d'una florida democràtica tan determinant per al món com ho va ser l'enfonsament de l'imperi soviètic?

Si és això últim, és fonamental fer bé les coses; així doncs, caldrà que el president dels Estats Units, Barack Obama, afini l'astúcia diplomàtica que els nord-americans van posar en joc per reunificar Europa l'any 1989 i que rescati la idea del Pla Marshall del 1947, per donar suport a la democràcia a Egipte i a tots els països àrabs.

Caldrà també que Israel reuneixi una part del coratge que va mostrar Anwar al-Sadat en la seva visita a Jerusalem el 1977; caldrà el coratge de deixar de banda la lletania de la seguretat, que veu en cada oponent de Hosni Mubàrak un jihadista en potència, i recórrer a les forces modernitzadores del món àrab, que són conscients de l'esterilitat de la guerra. Però abans d'això, establim les dues posicions oposades en aquest debat encès.

Israel i els seus partidaris conservadors s'han adherit a l'analogia amb l'Iran. En l'aixecament egipci hi veuen una amenaça. El primer ministre d'Israel, Benjamin Netanyahu, ho expressa així: "Ens preocupa el fet que els canvis sobtats, sense que hi siguin tots els mecanismes propis d'una democràcia moderna, propicien -com ja va passar a l'Iran- l'ascens d'un règim opressiu de fonamentalisme islàmic. I un règim d'aquesta mena esclafarà els drets humans i no permetrà la democràcia ni la llibertat i serà una amenaça per a la pau".

Els intel·lectuals àrabs tenen un punt de vista oposat; així ho expressa Rami Khouri, de la Universitat Americana de Beirut: "Presenciem un moment històric, èpic, el moment del naixement de conceptes que d'un temps ençà han estat negats als àrabs corrents: el dret de definir-nos a nosaltres mateixos i als nostres governs, d'afirmar els nostres valors nacionals, de donar forma als nostres sistemes de govern".

Els EUA (que han sortit escaldats de Gaza i sense fums de l'Iraq) han assajat la via intermèdia d'una transició ordenada. Han deixat clar que Mubàrak ha de marxar, encara que potser no demà mateix. Hillary Clinton va repetir, amb matisos, l'argument de Netanyahu: "Hi ha hagut revolucions que han enderrocat dictadors en nom de la democràcia i, tot seguit, el procés ha estat segrestat per un nou autòcrata". Dit d'una altra manera: "Ens agradaria veure un 1989 del món àrab, però ja ens hem cremat massa vegades i el que albirem és un Iran 1979". Aquesta data, 1979, va quedar marcada com una cicatriu en la memòria de la diplomàcia dels EUA. Els nord-americans van aferrar-se al xa durant massa temps i van acabar perdent l'Iran. Així, només els quedava Egipte com a alternativa de pedra angular musulmana dels interessos estratègics dels EUA al Pròxim Orient. No és, doncs, sorprenent la preocupació nord-americana per la pèrdua d'Egipte. A banda de l'Iran i d'Egipte, els dos grans estats nació del Pròxim Orient, a la zona només hi ha tribus amb bandera .

Cal fer un petit incís sobre l'Iran. A Teheran hi ha hagut un debat absurd entre el règim, que vol reivindicar-se servint-se de l'aixecament egipci, i el moviment verd, a l'oposició, que, amb el coratge que va demostrar l'any 2009, ha estat un precursor important dels esdeveniments de Tunísia i del Caire. El líder suprem de l'Iran, Ali Khamenei, va declarar referint-se a Egipte: "Sempre que el poble musulmà aixequi el puny contra els enemics de la religió, nosaltres ens n'alegrarem". Però què és això, sisplau! El líder de l'oposició, Mir-Hossein Mousavi, és qui té raó en traçar una línia recta entre Mubàrak i Khamenei: dos homes que han manat "trencar els bolígrafs i empresonar els dissidents".

Com em va dir una vegada el director de cinema egipci Yousry Nasrallah, "per als egipcis no hi ha res d'inspirador en una revolució iraniana que empresona els realitzadors de cinema, esclafa l'oposició i tortura la gent; ni tan sols per als Germans Musulmans!" No, l'alçament d'Egipte té a veure amb aquells drets individuals dels quals Teheran no va voler saber res el 2009, amb aquells drets que els estats àrabs, amb el suport d'Occident, han refusat: el dret de vot, l'imperi de la llei i la llibertat d'expressió. Gairebé totes les converses que han mantingut durant aquesta setmana passada als carrers del Caire giraven al voltant d'aquests temes.

Israel hauria de donar la benvinguda a aquest despertar. Allò que a la regió ha potenciat la retòrica populista de l'Iran ha estat el refús dels dèspotes àrabs de tots aquests drets. Res no reduiria la influència iraniana tan ràpidament com una democràcia àrab. Netanyahu hauria d'emular al-Sadat i viatjar al Caire per abraçar el president d'Egipte que surti escollit democràticament.

Encara hi ha una segona raó per la qual Israel hauria de veure amb esperança els esdeveniments de la plaça Tahrir: els individus que no troben cap sentit a la seva existència (el cor de la condició àrab) són justament els més propensos a lliurar-se a l'anhel de mort jihadista que tot ho resol. Els estats rics del Golf han fet sovint el discurs de la pau palestino-israeliana, però mai no n'han fet el camí. Si ara Obama, com li cal fer, opta pel 1989 i no pel 1979, podrà pressionar els aliats del Golf. I podria garantir el compliment de les promeses democràtiques d'Egipte amb la posada en marxa d'un Pla Marshall per al món àrab democràtic, finançat amb diners del petroli. És el moment de jugar fort i de mostrar valentia.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT