Teoria Generacional de la Independència (TGI)
Inspirat en la matemàtica de la història d’Alexandre Deulofeu, he seqüenciat l’evolució de la societat catalana dels darrers dos-cents anys, des del punt de vista de la progressiva presa de consciència nacional, que ens portaria des de la Renaixença a la independència. És un mer exercici recreatiu que, tanmateix, pot ajudar a entendre què ens ha passat, què ens passa i què ens pot passar en la nostra realitat política. Només pretenc aportar una nova manera de mirar les coses, per si a algú li serveix.
Des del primer terç del segle XIX fins a l’actualitat, he dividit el temps en quatre grans períodes transgeneracionals. Aproximadament, cadascun correspon a una generació i mitja o dues, és a dir, entre quaranta i cinquanta anys. El primer període seria el dels romàntics que protagonitzen la Renaixença, que simbòlicament s’inicia el 1933 amb l’ Oda a la pàtria d’Aribau i que al cap de vint-i-sis anys dóna lloc a la reinstauració dels Jocs Florals (1859). Aquest període, que s’allarga quaranta-set anys, fins al 1880, no qüestiona el marc polític espanyol -tan convuls, d’altra banda-. És una generació que, en el terreny nacional, treballa per la reescriptura del propi passat (història romàntica) i per la recuperació de la llengua. Els que fan política la fan en clau espanyola.
L’arrencada del següent període la podem situar entre el Primer Congrés Catalanista de 1880 i la creació, una dècada després, el 1891, de la Unió Catalanista, que fa el pas definitiu del discurs cultural (llengua, història...) al polític. Amb els anys, aquesta nova política crea un sistema de partits diferenciat de l’espanyol i dóna peu a dues concrecions institucionals de govern, primer la Mancomunitat (1914) i després la Generalitat republicana (1931). Si agafem tot el període, són cinquanta-un anys. Dues generacions senceres, que en termes culturals són la modernista i la noucentista. I encara el podríem allargar fins al 1936 -per tant, cinquanta-cinc anys- amb l’esclat de la Guerra Civil Espanyola, quan es comença a tancar el parèntesi republicà.
El següent gran període, de quaranta-un anys, és el de la resistència antifranquista a l’interior i l’exili, de 1939 a 1980, quan arrenca el primer govern de la Generalitat restaurada després d’una complicada transició cap a la democràcia -menys pacífica i consensuada del que s’ha dit- i que encara tindria l’ensurt del 23-F de 1981. Aquesta generació i mitja manté l’ideal d’un país lliure i es posa a treballar en condicions difícils, sovint heroiques, fent política clandestina, creant obra literària, fent activisme cultural i associatiu. És a dir, mantenint la flama de la feina feta per les generacions anteriors, preparant la represa del futur i, en l’etapa final, posant les bases del nou país a partir d’un renovat catalanisme.
El quart període és el de la generació i mitja que ha consolidat la Catalunya autonòmica, amb les seves llums i ombres. Quaranta-sis anys després, som a les acaballes d’aquesta etapa democràtica amb un autogovern que està mostrant evidents símptomes d’esgotament. Catalunya es prepara per fer un nou salt polític endavant. La nova generació que empeny, hereva de les lluites anteriors, té una mirada global, cosmopolita. Ja no vol perdre més temps amb el permanent maldecap de l’encaix amb Espanya. Per això té al cap i al cor un estat independent, un país plenament sobirà. El seu món és el món. Necessita un país propi per ser al món sense peatges.
Si es compleix la periodització proposada en aquest assaig de Teoria Generacional de la Independència (TGI), l’autonomisme es pot allargar encara uns anys més, però no gaires. Deulofeu va situar la independència el 2029. A mi em surt una mica abans.
