Teoria de la proporció en temps crispats

Tot canvia, excepte una constant que simplement anirà creixent: el malestar justificat. Per tant, convindrà que estudiem la manera de controlar-ne les proporcions. L'exemple més evident és el de la violència, substantiu incòmode i dolorós que acompanyem de l'adjectiu desproporcionada per denunciar càrregues policials, i que també s'ha de poder aplicar quan es tracta de protestes que se surten de mare. Assumir que hi ha desconfiança amb el poder no vol dir que qui s'hi oposi tingui el crèdit guanyat i llicència per fer el que vulgui. En temps de campi qui pugui, i tu més, doncs mira que tu, s'equivocarà qualsevol col·lectiu que no aspiri a convèncer. Per fer-ho cal entendre el context, posar-te en la pell dels ciutadans i mantenir, hi torno, les proporcions. A ningú amb dos dits de front se li acut queixar-se que té grip i suplicar ajut a una persona que té una malaltia terminal. Les protestes contra totes les retallades són lògiques i el que seria un símptoma nefast és que no se'n fessin. Però hi ha tres cercles viciosos: el dels aldarulls com a mètode, el de la demagògia com a fil argumental i el de generar perjudicis innecessaris al que passava per allà. Qui de debò vulgui legitimitat n'ha de fugir, perquè hi ha pedres tramposes que acaben caient sempre a la teva teulada. I els mitjans, per cert, també haurem de revisar què podem fer per no ser-ne tan còmplices.