Publicitat
Publicitat

La Tercera Espanya, encara

Existeix una il·lusió remarcable, que persisteix en el temps, de donar forma i contingut al que històricament ha estat una idea defensada per notables personatges i frustrada per la tossuda realitat. Em refereixo a la Tercera Espanya, aquella bella dama cruelment crucificada durant la Guerra Civil i que des d'aleshores alguns han volgut ressuscitar amb més bona voluntat que resultats. En algun moment llunyà i mític de la Transició va semblar que sí, que efectivament la culta i amable senyora ressorgia, etèria, dels llimbs. El miratge va ser especialment intens al nord-est peninsular, on encara avui hi ha influents profetes que asseguren que la dama existeix.

Aquesta setmana un d'aquests profetes ha predicat al temple sagrat del Cercle d'Economia. L'apòstol Josep Piqué s'ha adreçat als incrèduls de les eternes Espanyes enfrontades per mostrar-los el camí recte del mig. Ha clamat en el desert de la crisi perquè els sacerdots de Madrid escoltin les súpliques dels pobres fidels catalans, i perquè els aprenents de sacerdot catalans no prometin el paradís a la seva afamada parròquia. Amant de l'ordre, és un apòstol poc seguit pel poble menut però molt escoltat per la casta dels sacerdots, a la qual ell un dia va pertànyer, i també per la gent de bé i com cal, inclosa la que mana a Brussel·les, Berlín i més enllà. Ves que un dia no el triïn com el nostre Monti.

D'apòstols, però, n'hi ha que no volen tan alt ni amb tant de llustre. Aviat farà deu anys en va morir un d'inigualable: el pare Miquel Batllori. Si tot va bé, a la tardor es projectarà a TV3 el documental inèdit Miquel Batllori, l'agudesa d'un savi , dirigit per Francesc Llobet amb la complicitat inestimable de Valentí Gómez Oliver i Josep M. Benítez. Vaig poder veure la filmació fa uns dies privadament amb el pare Benítez, en una saleta de l'Institut Químic de Sarrià. A la sortida no vaig poder sinó pensar que, si ni amb aportacions monumentals com la de Batllori no havia quallat la Tercera Espanya il·lustrada i tolerant, difícilment els Piqué d'avui se'n sortirien.

Batllori era expert en moltes coses: en Ramon Llull, en Arnau de Vilanova, els Borja, Baltasar Gracián i el Segle d'Or, l'expulsió dels jesuïtes per part de Carles III... També en la història de l'Espanya del segle XX, sobretot la Guerra Civil i el paper que hi va fer l'Església. Doncs bé, en aquest terreny, la seva posició, fruit tant de l'estudi com de l'experiència personal, era tercerista: "Jo em considero de la Tercera Espanya que no estava en lluita", de la qual formaven part Vidal i Barraquer (exiliat), Carrasco i Formiguera (executat), el general Batet (executat), el pare Cardó (exiliat) i tants altres. Fins al darrer moment, des de la seva catalanitat erudita i heterodoxa -no es considerava ni nacionalista ni molt menys del Barça-, des d'un europeisme humanista, des de l'historicisme cultural, des de Roma o des de Barcelona, Batllori es va mostrar partidari de la concòrdia entre els homes i els pobles. Això sí, lúcid: "Com a historiador, tendeixo a l'escepticisme". Ni volia ser un apòstol intel·lectual, ni encara menys polític. I el cercle piquerià segur que no era el seu temple.

El cas és que la Tercera Espanya que ell i tants altres havien somniat abans de la guerra i van seguir somiant després, per art i gràcia d'il·lusions i renúncies es va fer carn i ossos a la mort del dictador en forma de pluralitat autonòmica i de benestar amb vernís socialdemòcrata. Però la carn, com les ideologies, es corromp. I passades tres dècades, mentre alguns guardians del temple segueixen predicant la Tercera Espanya als pocs escollits de sempre, la majoria del nord-est peninsular assisteix deslliurada, empobrida i... -feliç?- a l'enterrament en vida del miratge.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT