Publicitat
Publicitat

La Terra és plena

La veritat és que ens hauríem de plantejar si, d'aquí uns quants anys, no mirarem cap a la primera dècada del segle XXI -l'època en què es van disparar els preus dels aliments, els preus de l'energia eren pels núvols, la població mundial creixia descontroladament, els tornados arrasaven les ciutats, les inundacions i les sequeres assolien rècords, poblacions senceres s'havien de desplaçar i els governs estaven amenaçats per la confluència de tot plegat-, i ens preguntarem: però en què estàvem pensant? ¿Com és que no ens va entrar el pànic quan era tan evident que havíem traspassat unes quantes línies roges en creixement, clima, recursos naturals i població?

"L'única resposta pot ser la negació", afirma Paul Gilding, el veterà ecologista i empresari australià que ha descrit aquesta situació en un nou llibre titulat The great disruption: why the climate crisis will bring on the end of shopping and the birth of a new world. "Quan el que ens envolta és de tal envergadura que hem de canviar totalment de manera de pensar i de veure el món, la resposta natural és la negativa. Però com més esperem, més dràstica haurà de ser la resposta."

Gilding parla de les activitats de The Global Footprint Network (GFN), una xarxa de científics que calcula quants "planetes Terra" necessitem per mantenir el nostre actual ritme de creixement. GFN avalua la quantitat de terra i aigua que necessitem per produir els recursos que consumim i per absorbir, mitjançant la tecnologia ara predominant, els residus que generem. En conjunt, afirma GFN, el ritme actual de creixement és tal que no tenim prou temps per tornar-nos a proveir d'una manera sostenible dels recursos que consumim, amb la qual cosa ens estem menjant el futur. Ara mateix, el creixement mundial està consumint una Terra i mitja. "Com que només tenim una Terra, ens trobem amb un problema molt greu", diu Gilding.

No és ciència-ficció. Això és el que passa quan el nostre sistema de creixement i el sistema de la natura arriben alhora a una situació límit. L'any passat vaig veure al Iemen un camió cisterna que distribuïa aigua a la capital, Sanà. Per què? Perquè Sanà serà potser la primera gran ciutat del món que es quedarà sense aigua d'aquí una dècada. Això és el que passa quan, en un país, una generació viu al 150% de la seva capacitat sostenible.

"Si talem més arbres dels que plantem, ens quedem sense arbres", escriu Gilding. "Si afegim nitrogen a una xarxa fluvial, canviem el tipus i la quantitat de vida que pot viure en aquesta aigua. Si la capa de CO2 esdevé més densa, la Terra s'escalfa. Si fem totes aquestes coses i moltes més alhora, modifiquem el comportament de tot el sistema del planeta Terra, amb conseqüències socials i econòmiques, i també per a la mateixa vida. I això no és una especulació; és ciència per a alumnes de secundària".

També és un tema d'actualitat. "Mai durant els milers d'anys de civilització xinesa el conflicte entre el gènere humà i la natura no havia estat tan greu com ara", afirmava fa poc Zhou Shengxian, ministre de Medi Ambient de la Xina. "La disminució, el deteriorament i l'exhauriment de recursos, i la destrucció del medi ambient han esdevingut greus obstacles per al desenvolupament econòmic i social del país". El que el ministre de la Xina ens està dient, afirma Gilding, és que "la Terra és plena. Ara consumim tants recursos i aboquem tants residus a la Terra que hem arribat a una mena de límit, donades les tecnologies actuals. L'economia s'haurà de fer més petita des del punt de vista de l'impacte físic".

Tanmateix, si no hi ha una crisi, no modificarem els sistemes. Però no us amoïneu, ja hi estem arribant. En aquests moments, estem atrapats entre dos cercles viciosos. D'una banda, el creixement demogràfic i l'escalfament global fan pujar, tos dos alhora, els preus dels aliments; l'augment dels preus dels aliments provoca inestabilitat política al Pròxim Orient, i això fa pujar encara més els preus del petroli, cosa que fa pujar encara més els preus dels aliments, i això provoca més inestabilitat. Mentrestant, la millora de la productivitat fa que les fàbriques necessitin menys gent per elaborar els seus productes. Per tant, si volem més llocs de treball, necessitem més fàbriques. Més fàbriques que elaboren més productes agreugen l'escalfament global, i aquí es on convergeixen els dos cercles viciosos.

En el fons, però, Gilding és un ecooptimista. Segons diu, quan ens sacsegi l'impacte del Gran Daltabaix (Great Disruption), que és imminent, "la nostra resposta serà proporcionalment dràstica, i ens mobilitzarem com si féssim la guerra. Canviarem d'una manera i a una velocitat que ara no ens podem ni imaginar, i en molt poques dècades la nostra economia, incloent-hi la indústria energètica i el transport, sofrirà una transformació total".

Pronostica que ens adonarem que el model de creixement basat en el consum està esgotat i que hem d' implantar-ne un altre que tingui més en compte la felicitat: treballar menys i tenir menys possessions. "¿Quantes persones -pregunta Gilding- diuen en el seu llit de mort 'tant de bo hagués treballat més o hagués acumulat més dividends', i quantes diuen 'tant de bo hagués anat a més partits de futbol, hagués llegit més llibres als nanos o hagués passejat més?'" Per fer tot això, cal un model de creixement basat en la idea de donar a la gent més temps per gaudir de la vida, encara que amb menys possessions. Us sembla utòpic?, Gilding insisteix que és realista.

"Estem abocats a prendre una decisió impulsada per la crisi", afirma. "O deixem que el daltabaix ens arrossegui, o creem un nou model econòmic que sigui sostenible. Optarem per la segona alternativa. Potser som lents, però no imbècils".

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT