Terrorisme, i què més?
Una de les coses més penoses i terribles que ha patit Espanya en la seva història recent ha estat l’activitat de la banda terrorista ETA, que acumula un compte de més de nou-centes persones mortes, sense incloure-hi els segrestos, els sabotatges, els disturbis o l’activitat dita en el seu temps de baixa intensitat als carrers i places d’Euskadi. Tot allò va ser una calamitat que no admet adjectius, i no serà en aquesta columna que intentem fer-nos una idea de com vàrem arribar a això. Tampoc no sóc ningú per valorar la trajectòria d’Arnaldo Otegi, que entre una cosa i una altra s’ha passat més de catorze anys a la presó sense haver comès mai cap delicte de sang, tot i que la justícia espanyola el va veure durant molts d’anys com una peça de caça major que podia servir per instruir els joves. El problema és que Otegi ara està a punt de ser candidat a la Lehendekaritza i que és convidat amb tots els honors al Parlament de Catalunya. Ja dic que jo em fico en temes que desconec, però si a Gerry Adams se li va reconèixer mundialment el seu esforç per arribar a una solució de pau a Irlanda entre republicans i unionistes, entre l’IRA i els diversos grups armats protestants, i va ser interlocutor directe d’un primer ministre britànic com Tony Blair, no veig per què això no hauria de tenir una traducció a l’espanyola.
O sí que ho veig. Veig que el principal partit polític d’Espanya, que de moment es diu Partit Popular, insisteix una vegada i una altra en ETA com a argument, fins i tot quan fa anys i panys que la banda està desactivada i a punt de retre les armes només a canvi que se’ls concedeixi una cosa tan fàcil d’entendre com el reagrupament dels presos, que no tots ho són en la mateixa quantitat i qualitat si els comparem els uns amb els altres. Però això per al PP es veu que és pecat mortal, un gest humanitari inconcebible en qui no només vol la victòria sinó la venjança.
Veig que Espanya és un país que va patir un dels actes terroristes més bèsties de la història al metro de Madrid, que va ser el de l’11-M, i que el govern aleshores vigent, que era el del PP del moderat José María Aznar, no tan sols s’ha mantingut a negar l’evidència davant de la seva responsabilitat en aquest assumpte (el senyor Aznar havia ficat Espanya en un conflicte internacional que al país ni li anava ni li venia, només pel plaer de compartir protagonisme amb George Bush i Tony Blair, concretament a l’Iraq), i encara no he vist que ni el senyor Aznar ni ningú del Partit Popular (incloent-hi un tal Mariano Rajoy, que en aquell temps era ministre o vicepresident del govern, segons els dies) hagin fet la més mínima menció a aquella catàstrofe, i no diguem ja cap assumpció de responsabilitat, com sí que han fet, ni que sigui a mitges i sense ganes, els mateixos Bush i Blair. Sens dubte el terrorisme, sigui del caràcter que sigui, és una cosa temible, però n’hi ha una d’encara més temible, i és el terrorisme d’estat.
