‘The waste land’, segons Rajoy
Ben al començament del seu enèsim discurs d’investidura, Mariano Rajoy ens va afalagar amb una d’aquestes expressions que només poden brostar de la seva florida i decimonònica verba: “páramo infecundo”, va etzibar tot esdrúixol el candidat, amb el seu posat de Don Tancredo. Qualificava d’aquesta manera l’any llarg que Espanya ha viscut sense govern, tot i que a continuació es va contradir perquè, segons ell mateix, durant aquest temps d’interinatge les coses han anat formidablement bé per a Espanya i els espanyols, gràcies naturalment al PP (no va aclarir, però, si pel fet que havien governat durant els quatre anys anteriors o perquè havien deixat de fer-ho durant més de dotze mesos). Tant se val.
No vaig poder evitar pensar, tanmateix, que aquest campanut páramo infecundo podria colar com a traducció dolenta de The waste land, títol d’una de les obres més importants de la literatura universal del segle XX, del poeta T.S. Eliot, que en castellà se sol traduir com La tierra baldía. Es tracta d’un poema fragmentari i acumulatiu, que fa difícil resumir en poques paraules la seva temàtica i el seu argument, tot i que és obvi que té força a veure amb coses com l’angoixa, els estats alterats de consciència, la fragilitat de la cultura, el mal com a categoria moral, les relacions humanes concebudes en termes d’abús i, planant per sobre de tot, ominosos, el temor i el pressentiment de la mort o d’alguna amenaça fins i tot pitjor.
És curiós, perquè si agafem aquests mateixos elements i els combinem dins una peça retòrica no d’altíssim valor artístic, sinó d’un gust indescriptiblement nefast, ens trobem de ple dins el páramo infecundo de qui dissabte passat tornarà a ser el president del govern d’Espanya. Angoixa? La de les víctimes de les seves polítiques de creació d’ocupació, de les quals tant va presumir i que consisteixen a comptabilitzar com a estel·lars altes a la Seguretat Social el que només són feines per hores pèssimament retribuïdes i realitzades en condicions sovint humiliants. Estats alterats de consciència? El del mateix Rajoy, en afirmar que s’han complert els compromisos amb la Comissió Europea (no se n’ha complert ni un, i això ens costarà deu mil milions en retallades els propers dos anys). La fragilitat de la cultura és el que el seu nom indica, en un país que viu sota el llegat en aquesta matèria del ministre Wert. El mal com a categoria moral? Va quedar fastigosament expressat en la satisfacció de Don Mariano per la lluita que afirma que el seu partit ha liderat contra la corrupció. ¿Les relacions humanes concebudes en termes d’abús? Les referències a Catalunya i a la indissoluble unitat de la nació espanyola. ¿El temor o el pressentiment de la mort, o d’alguna cosa pitjor? Aquella mena de zumzeig extremadament desagradable que ens embotia el cervell mentre anàvem escoltant el falsari sermó de l’aspirant, erigit per pròpia naturalesa en una mena d’Anticrist de qualsevol cosa que tingui a veure amb l’esperança.
