There's no business like show business
Ahir a la tarda, el ventríloc i director de l'enyorat xou televisiu Entre amigos , José Luis Moreno, va declarar als tribunals com a imputat en una de les peces separades (avui en dia, qui no té res a veure amb alguna peça separada d'un expedient de corrupció no és ningú) de l'anomenat cas Palma Arena. Concretament, a l'amo de Monchito se l'acusa d'un presumpte delicte de suborns, que hauria comès per tal d'aconseguir un tracte de favor per a la seva productora en l'adjudicació de programes de la televisió autonòmica balear, IB3. Més concretament encara, Moreno hauria lliurat, l'any 2005, un sobre amb 250.000 (dos-cents cinquanta mil) euros a l'aleshores president Jaume Matas, amb el noble propòsit d'estimular-lo a pronunciar una de les seves frases més cèlebres i celebrades, i que amb més precisió resumeixen el seu mandat: "Hágase". I Jaume Matas, com si fos Macario amb la mà del ventríloc ficada per l'esquena, la va dir (presumptament) i tant ell com José Luis Moreno van ser (presumptament) més feliços, que al cap i a la fi era del que es tractava.
Per a qui no ho tingui present, recordarem que el cas Palma Arena és el que es deriva de la construcció a la capital balear, per mandat directe del mateix Matas, d'un velòdrom de ciclisme en pista. El pressupost era de trenta milions d'euros, però en va costar més de cent i hi va sucar (presumptament) tothom qui va poder. Quan es va descobrir el pastís, les imputacions -entre elles, les del mateix Jaume Matas- van començar a ploure com els caramels dels Tres Tombs, i van començar a emergir detalls inoblidables: entre les instal·lacions del Palma Arena hi havia coses com una cuina que havia costat 600.000 (sis-cents mil) euros i que mai a la vida no havia fet servir ningú. O la que segurament s'ha convertit en la imatge més característica d'aquest escàndol i de la manera d'entendre el govern que es va imposar en aquella alegre legislatura: una cabina d'ascensor abandonada en un descampat a la vora del recinte, enmig del no-res i apuntant cap enlloc, perfectament absurda i inútil (tret d'haver servit d'excusa per inflar alguna factura). El millor de l'assumpte va ser quan els de la federació internacional de ciclisme en pista van anunciar que no podien homologar el Palma Arena per a la competició oficial, perquè no complia els requisits tècnics necessaris. Potser amb cent milions més hauria sortit una cosa més ben acabadeta.
La bona qüestió és que l'amic del corb Rockefeller va tenir el detall de presentar-se davant del jutge amb un sobre que contenia 250.000 euros falsos per demostrar que ocupava massa espai i que no cabia dins la butxaca d'una jaqueta. Era, se suposa, una manera simpàtica de demostrar la seva innocència. Quan va comparèixer per fer la seva declaració, el mateix Matas també va tenir la sang freda de dir que no entenia per què se l'imputava, mentre el seu advocat buscava micros ocults pel sostre de la sala. Tal vegada no tinguin escrúpols, però el talent escènic no se'ls pot discutir.
