‘This is ground control to Major Tom’
Ahir la companya Empar Moliner es dedicava a escoltar la cançó Slip away de David Bowie (a diferència d’ella, no sé per què, jo tinc la mania d’esmentar-lo pel nom i el cognom). En el meu cas, fa dos dies que m’ha agafat per escoltar Slow burn, un tema de l’àlbum Heathen (2002), i ho faig amb llagrimots als ulls, perquè estic en uns dies una mica tontos i només em faltava que se’m morís el David Bowie. Tal com deia l’Empar, aquest home era de les poques persones que han vingut a aquesta vida a emocionar-nos. Jo gosaria afegir-hi que senzillament era, i és cursi dir-ho, una d’aquestes escasses persones que han vingut a aquest món per fer-lo millor.
Escolteu Slip away, escolteu Slow burn, escolteu qualsevol cançó de David Bowie que trobeu. És un dels millors artistes de la nostra època, i un dels músics més complets que es puguin imaginar. Amb la mateixa solvència es va fer seus gèneres tan allunyats com el glam-rock, l’electrònica berlinesa, el jazz, la música de ball, el pop o el simfonisme. Insistesc que no es va amotllar a cap d’aquests estils, sinó que se’ls va fer seus i els va convertir en un discurs perfectament construït i articulat.
Això era així perquè David Bowie era un d’aquests rars artistes capaços de fer passar un plantejament impecablement culte a través d’una formalització inevitablement popular. Formava part de l’estirp d’un Lou Reed, d’un Iggy Pop, d’un Robert Mapplethorpe, d’una Patti Smith, d’un George Harrison o d’un John Lennon. Gent que ha sabut fer servir el seu predicament internacional per impartir una lliçó d’eclecticisme artístic i d’ecumenisme dialèctic.
Després hi ha la memòria personal i l’educació sentimental. Passi el que passi alguns no podrem explicar-nos mai la nostra adolescència i la nostra joventut sense el cançoner de David Bowie, que escoltàvem sense remissió quan sortíem de marxa, quan fèiem l’amor o quan ens llevàvem al matí. Torno a dir que com que es tractava de música popular no érem conscients del tot de trobar-nos en presència d’un geni. L’escoltàvem amb la mateixa naturalitat que ho fèiem amb la Velvet Underground del disc de la banana o amb el Leonard Cohen del disc I’m your man, amb aquella inconsciència dels joves que tenen la sort d’ensopegar amb una sèrie d’obres mestres sense saber que havien de marcar les seves vides.
Segurament, quan pensem en David Bowie (un home capaç de gravar amb Bing Crosby una versió d’El petit timbaler que és una autèntica delícia), el primer que ens ve a la memòria és la cançó Space oddity, que tractava sobre la malenconia d’un astronauta que estava perdut enmig de l’espai. Podia semblar un argument inversemblant, però l’enteníem tots de seguida. Va inventar un codi, va desenvolupar un llenguatge, ens va ajudar a obrir els ulls i la ment. Enviem un petó còsmic a David Bowie, mentre escoltem qualsevol de les seves cançons floating in a most peculiar way.
