Publicitat
Publicitat

Tocar i no tocar

Tinc constància d'almenys una persona que la setmana passada volia desplaçar-se fins a Olot amb la intenció de comprar uns quants dècims de loteria, concretament des d'un poble del Segrià. No és pas cap novetat, això. En tot cas, és avui, dijous, tot just l'endemà d'aquest entranyable ritual nadalenc -només la monotonia consolida els ritus- quan cal provar d'entendre per què algú pot fer una cosa tan tètrica com ara anar a comprar loteria en un lloc on han passat desgràcies.

No es tracta de cap anècdota costumista: en tot plegat hi ha alguna cosa més substancial del que sembla, i està vagament relacionada... amb Voltaire i Giacomo Casanova! Me'n vaig adonar fa temps en llegir un article del matemàtic Ramon Masià Fornos a la revista de ciència Mètode (aquest senyor, per cert, acaba de traduir per a la col·lecció Bernat Metge una part de l'obra d'Arquimedes). A banda dels ben coneguts i recreats assumptes de bragueta, Casanova fou un intel·lectual prototípic del segle XVIII amb interessos que passaven, entre moltes altres coses, per les matemàtiques, i més concretament per les qüestions relacionades amb el càlcul probabilístic. De fet, la loteria estatal francesa que neix l'any 1757, en temps de Lluís XV, es basa en una iniciativa del seductor venecià. Val a dir que, si fa no fa per la mateixa època, van sorgir projectes semblants arreu d'Europa.

Què hi tenen a veure les desgràcies, amb tot això? De vegades oblidem que el desastre natural més important del que es té constància documentada a Europa fou el terratrèmol de Lisboa, el dia de Tots Sants del 1755. Hi van morir unes 100.000 persones, i la capital portuguesa quedà literalment arrasada. I és aquí on apareix Voltaire. Una de les seves obres més conegudes, Càndid o l'optimisme , té molt present aquesta catàstrofe. De fet, la novel·la és una agra i alhora hilarant reflexió sobre l'atzar. De la mateixa manera que els fets de l'11 de setembre de 2001 van marcar el segle XXI, els de l'1 de novembre del 1755 van fer canviar de rumb l'optimista mentalitat del segle XVIII. I vet aquí la loteria.

Avui, dijous, amb uns dècims ja inútils que els vents inhòspits de la crisi fan voleiar, convé recuperar certes reflexions de fa dos segles i mig sobre la naturalesa equívoca de la loteria.

El mateix Casanova, per exemple, contraposa la lotto genovesa de l'època (besàvia de la nostrada Loto 6/49) a la que vol instaurar a la França de Lluís XV. La primera, segons ell, és una simple ratera per a pobres; la segona, en canvi, es podria relacionar vagament amb allò que avui anomenaríem redistribució de la riquesa, així com amb altres assumptes socials més aviat difusos. En tot cas, la qüestió de fons no és pas trivial: els jocs d'atzar, ¿tenen una funció purament narcòtica o bé constitueixen un mecanisme aleatori de promoció social? La loteria, en definitiva, ¿serveix només perquè els morts de gana creguin que els tocarà i, en conseqüència, no facin gaire merder? ¿O bé és, realment, un mecanisme imparcial de reequilibri social basat en el més pur atzar?

Les dues hipòtesis tenen sentit, sens dubte. Sigui com sigui, els llocs comuns putrefactes dels mitjans de comunicació tendeixen a subratllar -d'una manera segurament no premeditada- la segona. La loteria sempre toca en un "barri treballador", està "molt ben repartida" i serveix sistemàticament "per tapar forats". Doncs que bé. D'alguna manera, amb aquestes absurdes collonades s'insinua que l'atzar actua com un promotor de la justícia social, i no pas com un esquer per recaptar els quartets de les persones més desesperades.

Però l'Estat també contribueix a aquesta imatge distorsionada: les persones que treballem paguem impostos; els premiats per l'atzar, ni un ral. El missatge que se'n deriva convida ben bé a gratar-se la panxa i confiar en una combinació de numerets. Avui, amb els dècims estripats, aquesta insinuació resulta més equívoca que mai.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT