22/11/2015

‘Tome, pero no se lo gaste en vino’

2 min

La del títol era la frase amb què no fa tants d’anys es donava almoina a l’Espanya dels “veinticinco años de paz”. Vostè sigui pobre, jo li dono uns centimets, a condició que aquests diners no vagin a sufragar mals vicis. Era una mentalitat molt franquista, ara que hem celebrat els quaranta anys de la mort del sàtrapa.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Al govern de Catalunya, el ministre Montoro li fa un plantejament força semblant amb el finançament autonòmic, que passa per aquesta figura més o menys tenebrosa que es diu FLA, altrament dit fons de liquiditat autonòmic. Creat el 2012, la funció del FLA (regulat principalment per l’ICO, Institut de Crèdit Oficial, una altra entitat tan fidedigna en les seves resolucions com el Tribunal Constitucional, i ja no hi afegirem res més) és dir què pot i què no pot gastar cada comunitat autònoma.

En el cas de Catalunya, han decidit que no ens gastem els diners en vicis identitaris, que són lletjos. Serveis socials, mira, d’acord, perquè no sigui dit. Però ni una pesseta (perquè em temo que tornem a comptar en pessetes) en actes identitaris, d’aquests que amenacen la unitat d’Espanya. És una llàstima que no especifiquin quins són exactament aquests actes ni la seva tipificació, ja que tenim notícia que un acte públic tan políticament neutre com el passat 12 d’octubre, Dia de la Hispanitat, va costar només vuit-cents mil euros. Es veu que això no és malbaratar diner públic. En canvi, celebrar l’Onze de Setembre sí que ho és.

Però tranquils, que per alguna cosa tenim ministres com Montoro o De Guindos. Si s’han de fiscalitzar les despeses del govern de la Generalitat, doncs es fiscalitzen, a fi que no es gastin les almoines en vi. Potser cal recordar que el FLA no és més que un sistema de redistribució fiscal que a Catalunya no li surt gens a compte: vostè posi’n catorze, que jo n’hi torno vuit i encara doni gràcies. Potser cal subratllar que intervenir els comptes de la Generalitat d’aquesta manera és absolutament impropi no tan sols d’una democràcia normal, sinó fins i tot de la democràcia espanyola.

Potser caldria tenir en compte també que ens trobem en ple període preelectoral (una vegada més), i que el PP no tan sols fa temps que ha descobert que la humiliació sistemàtica de l’autogovern de Catalunya li és necessària, sinó que ara, qui els hi havia de dir, s’han de disputar aquest terreny no tan sols amb el PSOE, com sempre, sinó també amb Ciutadans. Mentrestant, restem a l’espera de saber exactament en què ha gastat els diners públics el PP en indrets com el País Valencià, les Balears o la sempre fabulosa Comunitat de Madrid, que és comunitat, capital del regne i tot el que calgui als efectes que calgui. Per curiositat.

Per curiositat, ni que sigui per tenir una mínima idea de com és que el que algun cronista especialment perspicaç ha arribat a anomenar el partit alfa d’Espanya es pensa que encara pot dictar (reitero el verb dictar ) als seus administrats i contribuents en què i com es poden gastar els diners, mentre l’aeroport de Castelló continua generant despeses de centenars de milers d’euros.

stats