Publicitat
Publicitat

Els herois i la glòria

És difícil no pensar que alguna força obscura marca el pas de la nostra vida en comú quan un partit, com fa avui el PP, pot sotmetre les fiscalies General i Anticorrupció als seus interessos a plena llum del dia

Aquest any és el 60è aniversari de Camins de glòria, la pel·lícula prohibida de Stanley Kubrick, el clàssic del 1957 que a causa del seu contingut antimilitarista no es va estrenar a França fins al 1975 i a Espanya fins al 1986. Basada en fets ocorreguts durant la Primera Guerra Mundial, relata el calvari d’una unitat de l’exèrcit francès que rep l’ordre de prendre una posició alemanya inexpugnable i que, després de fracassar, és delmada pels seus superiors jeràrquics mitjançant consells de guerra manipulats.

En un primer moment, Camins de glòria ens remet a alguns dels escàndols que assolen l’exèrcit espanyol avui dia. L’extinent Luis Segura, en l’esfereïdor 30 minuts titulat Herois de diumenge passat, explicava que després de denunciar als seus superiors i a la justícia militar l’existència d’una generosa comptabilitat B dins de les forces armades, l’únic que n’havia tret era el seu propi aïllament dins del cos, diversos arrestos i l’expulsió de l’exèrcit. Un exèrcit, reblava Segura, que té un total de 41.000 soldats a les ordres d’un total de 52.000 oficials.

Ara bé, en una segona aproximació ens adonem que la pel·lícula de Kubrick també manté certes semblances amb determinats aspectes de la vida ja no militar sinó política i civil de la nostra societat. I això resulta més inquietant. L’esmentat programa Herois exposava, a banda del cas de l’extinent Segura, els de diverses persones més que han caigut en l’ostracisme professional per haver denunciat la corrupció en les institucions. I en tots ells es repetia la imatge d’una jerarquia enquistada que tira endavant la piconadora del seu interès deshumanitzat, i també la d’uns quants subalterns que per culpa d’aquestes elits s’han vist abocats a l’atur i a calvaris judicials inacabables, en una situació de fragilitat i d’indefensió desesperants. Moltes d’aquestes persones han hagut de comprovar, incrèdules, que el fet de no haver mirat cap a una altra banda en detectar un tràfic d’influències no els ha donat més possibilitats de tornar a trobar feina, sinó que, al contrari, constitueix a ulls de molts un motiu per malfiar-se del seu curriculum vitae.

És difícil no pensar que la nostra societat es regeix per una lògica perversa, gairebé marcial, quan denunciar la corrupció equival al suïcidi laboral

Creiem que certes barbaritats només tenen lloc dins del món tancat i excepcional de l’exèrcit. I, tanmateix, és difícil no pensar que la nostra societat es regeix per una lògica perversa, gairebé marcial, quan denunciar la corrupció equival al suïcidi laboral, i quan les persones que demostren integritat, en absència de cap suport de les institucions, es veuen obligades a crear les seves pròpies xarxes de solidaritat, com ara la Plataforma per l’Honestedat. És difícil no pensar que alguna força obscura marca el pas de la nostra vida en comú quan un partit, com fa avui el PP, pot sotmetre les fiscalies General i Anticorrupció als seus interessos a plena llum del dia. El fantasma de l’autoritarisme perviu en l’Estat i entre els ciutadans. Per això qualsevol emancipació passa per deixar de donar tota la visibilitat als corruptes i donar-ne molta més a aquells que els han desemmascarat, i per fer que aquests últims puguin trobar camins de glòria, és a dir, de notorietat, de celebració i d’exemplaritat. I això cal fer-ho col·lectivament, no només des dels mitjans.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT