Publicitat
Publicitat

Tornar a casa per festes

La Rahma ha tornat a casa, al poble, per festes. Són les festes familiars més importants de l'any, quan el pare i la mare volen tenir els fills a prop, al voltant de la taula. És la Festa del Sacrifici, o la Festa del Xai, tal com s'ha donat a conèixer al nostre país. Aquest any era important ser a casa: molts mesos d'estar separats per la feina, moltes novetats, moltes històries per explicar i, esclar, que els pares es fan grans i ara ve més de gust que mai estar amb ells. A mesura que els nostres pares es fan grans, i a mesura que ens desempalleguem de les dèries de la joventut i els veiem tal com són, amb tot el que tenen de bo i de dolent, tan necessàriament semblants a nosaltres, ser a casa amb ells unes hores esdevé un plaer més que no pas una obligació. Aquest any, a més, una germana és a casa dels oncles amb els nebots petits, i la Rahma sabia que calia cobrir el buit d'alguna manera. Els pares n'han estat molt contents, esclar.

L'Ousmane es va llevar aviat. Diumenge, el dia de la festa, va voler acompanyar el seu pare a la pregària. L'Ousmane ha crescut a Catalunya, hi arribà amb tan sols dos anys, s'escolaritzà a l'escola del poble i ara, amb el pas del temps, ha esdevingut un fuster carregat de feina. Aquestes festes ha tornat a casa per estar amb els pares i els germans. Dissabte s'oferí per acompanyar el pare a la pregària, a la mesquita de la capital de la comarca. L'Ousmane no és creient, tot i que mira de fer el Ramadà i, si pot, s'estalvia menjar carn de porc i beure begudes alcohòliques. No s'hi posa fort, però. El que passa és que el pes dels aprenentatges familiars marca molt i, si s'ho pot fer venir bé, ho fa. Ell diu que l'ajuda a encaixar passat i futur. Diumenge acompanyà el pare a la pregària mentre la mare era a casa cuinant i preparant tot el que calia pel dinar de festa. A la porta de la mesquita hi saludà els vells amics del pare, molts dels quals procedents del mateix poble del Marroc. L'Ousmane no entrà a la mesquita. Esperà el seu pare llegint l'ARA.

La Ikram s'ho va estar pensant i al final es decidí: feia anys que no veia els oncles i s'ho combinà amb el Joan, el seu marit, per agafar un parell de dies de festa i volar cap a Rabat amb els fills per passar la festa amb la família que li queda. Els dos petits, la Fàtima i el Joanet, van quedar impressionats per la gel·laba de l'oncle Ahmed i per la taula parada, plena de plats i de platets de totes menes, amb menges que molt de tant en tant la mare els prepara a Vic. La festa al Marroc té un aire obert que de vegades fa falta a Catalunya, es queixa la Ikram al Joan. Ell arronsa les espatlles i li dóna la raó. És una qüestió de temps, diu, potser una qüestió d'anar acabant amb els prejudicis. Han tornat a Vic contents d'haver passat la festa a cals oncles.

Aquestes tres històries, multiplicades per moltes altres, formen part del que ja som els catalans i les catalanes. La Rahma, l'Ousmane i la Ikram ja són nosaltres, formen part de nosaltres. Ens expliquen, a través d'ells, què som, de quina pasta estem fets els catalans i les catalanes. La grandesa de la societat catalana passa per la capacitat de comprendre fins a quin punt som capaços de mirar-nos tots plegats als ulls sense interpel·lar-nos, sinó acceptant-nos joiosament tal com som. Venim d'on venim però tots som aquí i hi som per tirar endavant la societat catalana junts. Les desconfiances, els desconeixements voluntaris, els murs que aixequem entre les identitats d'origen tots plegats són sempre instrumentals i només generen dolor i frustració.

La naturalitat dels catalans que es diuen Rahma, Ousmane o Ikram, la manera com afronten la més que comprensible dificultat de l'encaix de les tradicions dels països d'origen dels pares, amb les tradicions catalanes, ens ha de servir de lliçó. Només així, des de la naturalitat no forçada, comprenent que l'escola, la societat acollidora que Catalunya és majoritàriament, encara, podrem fer que la tornada a casa per festes de la Rahma sigui un motiu de joia compartit.

Cal, doncs, deixar de banda els tòpics i les pors. ¿O no recordeu els catalans de tota la vida més vells, l'efecte que feia a casa la manera de celebrar la Setmana Santa dels andalusos que s'instal·laven a les nostres ciutats? Jo recordo els comentaris de casa i semblava que mai no ens hi havíem d'acostumar. Ara, amb el pas dels anys, tot allò sembla una anècdota... Si fins i tot s'ha acabat la imposició de la Setmana Santa religiosa!

Els temps complicats que ens toquen viure han estat precedits de temps de molta prosperitat. La resiliència de la nació tindrà molt a veure amb la capacitat de passar aquesta maltempsada tots junts, tots.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT