Publicitat
Publicitat

Tornem al Majestic

Dissabte va ser un dia trist. Xavier García Albiol s'ha convertit en l'alcalde de la tercera ciutat més important del principat, i ho ha fet amb la complicitat del principal partit del país. Malauradament no va servir de res la Carta oberta a Artur Mas, en què més de dues-centes personalitats del país denunciaven que el PP posa en perill la cohesió de la societat catalana i recordaven que García Albiol està sent investigat per la fiscalia com a possible responsable d'un delicte d'incitació a l'odi racial. Dissabte els 4 regidors de CiU a l'Ajuntament de Badalona van permetre, amb el suport de la direcció nacional del seu partit, que es consumés el que segurament per a molts badalonins és un autèntic malson.

El que no es pot acceptar és que CiU es justifiqui al·legant "respecte a la llista més votada", quan justament va ser el Partit Popular el que no va respectar la voluntat de la ciutadania portant al Tribunal Constitucional un Estatut referendat a les urnes. ¿Per què els 26.000 votants del PP a Badalona ara han de gaudir d'un respecte i una consideració que no van tenir l'1,8 milions de catalans que van votar que sí a l'Estatut el juny del 2006?

Badalona no va ser l'única mala notícia de dissabte. A Reus, l'acord de CiU amb el PP perquè el convergent Carles Pellicer pogués ser alcalde ha permès que el PP tingui la primera tinència d'alcaldia, però el més gros del cas és que el pacte inclou la creació d'una nova regidoria, Immigració, que estarà en mans del Partit Popular perquè, esclar, com ha dit la popular Alícia Alegret: "Havíem de ser conseqüents amb la campanya electoral". I la pepevergència s'ha estès a la Diputació de Barcelona, on CiU ha negociat amb el PP un generós acord que implicarà, probablement, que Alberto Fernández Díaz en sigui el vicepresident primer.

Ja se sap que les dinàmiques dels pactes municipals són molt complexes i que, com més petits són els municipis, més compleixen aquella premissa que diu que la política fa estranys companys de llit. Però el drama dels pactes CiU-PP al territori és que només és l'avantsala dels pactes al Parlament de Catalunya. CiU ha decidit aprovar els pressupostos amb el Partit Popular en un pacte que inclou l'aprovació dels comptes del 2011, la negociació dels pressupostos del 2012 i la llei òmnibus. El Parlament de Catalunya -i, en conseqüència, el Govern- ha triat com a company de llit el Partit Popular, que ha tancat el senyal de televisió de Catalunya al País Valencià, el partit de Font de Mora que ha anunciat el decret per eliminar la línia en català a les escoles valencianes i el mateix partit que posa en perill la cohesió social alimentant la xenofòbia i que fa de l'anticatalanisme, bandera.

Gràcies a la meva implicació política els últims anys he tingut l'oportunitat de parlar llargament amb joves de CiU -intel·ligents i preparats- que asseguraven que la pepevergència va ser cosa del president Pujol i d'en Duran i Lleida, l'error de la generació que els va precedir, però que l'esperit del Majestic ja estava mort i enterrat, que havien entès la lliçó que les urnes els van donar el 2003. Segur que ho deien de debò, perquè ho creien, i lamento que no s'hagi acomplert; lamento que Artur Mas no hagi fet això que molts joves de CDC desitjaven: evitar vells errors del passat i guiar-se per la brúixola sobiranista perquè és el que demana la societat catalana (a les urnes, a les enquestes i als referèndums d'independència celebrats amb èxit arreu del país).

Valoro l'honestedat dels joves dirigents de Convergència com Santi Vila i Carles Puigdemont, i no tan joves -com els exconsellers de CiU que dijous signaven un article d'opinió a l'ARA- que hagin dit en veu alta el que segurament molts votants de CiU pensen: que el PP no és el camí. Per contra, és trist veure com molts dels opinadors filoconvergents que durant anys han posat el crit al cel pels pactes d'ERC amb el PSC per "espanyolistes", ara no diuen ni piu davant l'onada de pactes de CiU amb el PP.

Havia de ser la legislatura del referèndum pel concert econòmic, la legislatura dels avenços nacionals, la legislatura -deien- d'un govern de la Generalitat que no estigués pendent als interessos polítics de Madrid. I el que ha passat en només set mesos és que s'ha obert la porta al PP a les institucions del país, se'ls ha donat més poder del que els pertocava pel creixement electoral i se'ls ha donat la clau per aprovar els pressupostos del govern de la Generalitat que, al cap i a la fi, és la llei amb més càrrega política que fa cada any el govern del país.

L'any que ve hi ha eleccions a Espanya i, si no hi ha un miracle d'última hora, Mariano Rajoy pot convertir-se en president sense baixar de l'autobús. Aleshores serà el moment de veure si el camí que comença el juny del 2011 a Catalunya regalant al PP la tinència d'alcaldia de Reus s'acabarà a Madrid amb un Rajoy regalant el ministeri anhelat de Duran. Potser aleshores entendrem el perquè de tanta generositat.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT