La Torre Eiffel i Barcelona
Situem-nos: presentació recent al restaurant del segon pis de la Torre Eiffel d'una exclusiva ploma Montblanc que vol homenatjar el famós monument. Enmig de la celebració, un dels descendents del precursor de la talaia torna a posar el dit a la nafra i insisteix que la primera idea del seu besavi, Gustave Eiffel, va ser que la torre es construís a Barcelona. Val a dir que aquesta és una història recurrent que té tants partidaris com detractors, tots ells disposats a aportar les més variades proves de la validesa, o no, de la brama.
Segons s'afirma, el constructor francès, davant de la celebració de l'Exposició Universal del 1888 a Barcelona, va proposar al llavors alcalde Francesc Rius i Taulet el bastiment d'una peculiar torre metàl·lica d'uns de 300 metres d'altura que hauria de convertir-se en el símbol del certamen. Tot i que Eiffel no era cap carallot i que el seu nom ja estava associat a diverses construccions imponents arreu del món, el batlle barceloní hauria rebutjat el projecte sobretot a causa de la gran inversió que calia. Rius i Taulet va apostar per una edificació menys ostentosa, menys estranya per a l'època i, també, més barata: l'Arc del Triomf, que encara avui podem contemplar quan traiem el nas al passeig Lluís Companys.
Segons el que alguns qualifiquen de llegenda urbana, no hauria estat fins després del rebuig de Barcelona que Eiffel hauria portat el seu pla a París. La capital francesa prenia el relleu de la catalana i organitzava l'Exposició Universal del 1889, és a dir, la que coincidia amb el primer centenari de la Revolució Francesa. D'entre els diferents projectes que va rebre, la comissió es va decantar pel bastiment, a Champ-de-Mars, d'una torre de ferro de base quadrada que es convertiria en l'edifici més alt del món. La futura Torre Eiffel, que s'havia de desmuntar en acabar l'Exposició, ja va concentrar grans oposicions des d'abans de l'inici de les obres. Així, un nombrós grup d'intel·lectuals van publicar un manifest al setmanari Le Temps en què es deien frases com: "Escriptors, pintors, escultors, arquitectes, amants apassionats de la bellesa de París, fins ara intacta, protestem amb totes les nostres forces [...] contra l'erecció, en ple cor de la nostra capital, de la inútil i monstruosa Torre Eiffel [...]. Perquè la Torre Eiffel, que ni la mercantil Amèrica voldria, és la deshonra de París".
Tot i això, el 26 de gener de 1887 van començar a fer-se els fonaments d'una obra que va finalitzat al cap de dos anys, dos mesos i cinc dies. Durant aquest temps, els 250 obrers que hi van treballar van haver de retirar 30.000 m de runa i acoblar 18.000 peces d'acer amb més de 2,5 milions de reblons per fer realitat un monument d'unes 7.300 tones de pes i amb un cost proper als 7,5 milions de francs d'aquella l'època.
Contra tot pronòstic, la inauguració i el primer any de vida de la Torre Eiffel van ser tan exitosos que aquell projecte qualificat per l'escriptor Joris-Karl Huysmans de "supositori" va quedar-se a París fins a convertir-se en la seva principal icona.
Durant els seus més de cent anys de vida, la Torre ha jugat tots els papers de l'auca i ha estat un element clau de desenes de novel·les, pel·lícules i còmics. D'entre les nombroses anècdotes que l'acompanyen, permeteu-me que en destaqui dues: la que va protagonitzar el 1912 el sastre Franz Reichelt en saltar amb un rudimentari paracaigudes des de la talaia -sota l'atenta mirada de dues càmeres que, òbviament, van recollir la plantofada mortal-, i la centrada en l'estafador txec Viktor Lustig. L'any 1925, aquell barrut, fent-se passar pel director general de Correus i Telègrafs, va ensarronar un incaut ferroveller parisenc al qual li va vendre -a pes- les més de set tones de ferro de la Torre Eiffel. Cap de les dues històries, però, haurien estat comparables al sarau que s'hauria muntat si la Torre Eiffel s'hagués bastit a Barcelona i, en ple segle XXI, els túnels del TGV, en el seu pas cap a la Sagrera, n'haguessin amenaçat la integritat. Què s'hi juguen?
