03/12/2016

Tota la vergonya, tota la indignació i tota la impotència

3 min

Sento l’olor del fred, una humitat recremada, de llenya que fumeja vapor d’aigua en un paisatge gebrat. Els horts adormits sota una lleu capa blanca, els arbres que nuegen, la terra molla. El cel net treu el cap entre la boira. Ara ja fa un dia clar: llum després de la tempesta. Llum després d’un trasbalsador viatge al passat. Ahir vam caminar pels records soterrats d’una terra germana que havia volgut oblidar, però la memòria és tossuda. Vam anar a la Maternitat d’Elna, vam trepitjar la platja solitària del Camp d’Argelers, vam passejar pel paisatge desolat de barracons enrunats al Camp de Ribesaltes, on et fiques al cor del drama a través d’un museu memorial subterrani. A tot arreu, l’ombra heroica dels nostres avis derrotats de la Guerra Civil a la recerca impossible d’un país d’acollida. A tot arreu, el paral·lelisme inevitable amb els refugiats d’avui, rebutjats a les portes del nostre benestar.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

El fred ens penetra l’ànima. Ens emociona l’exemple d’Elisabeth Eidenbenz, la jove suïssa que va muntar del no-res una llar perquè les mares joves no haguessin de donar a llum a la sorra d’Argelers. Quantes Elisabeths hi ha avui als camps de Grècia netejant les nostres consciències adormides? El primer ministre Manuel Valls, el socialista de pare català que barra el pas als refugiats -França, com la majoria de països europeus, no ha complert les quotes mínimes d’acollida-, va inaugurar fa un any el memorial de Ribesaltes. ¿De què serveix el mea culpa sobre les misèries del passat si les seguim reproduint en el present? D’una banda fem memòria, ni que sigui amb un revelador retard, i de l’altra repetim la història.

Què n’ha fet aquest senyor i què n’hem fet tots dels ideals de justícia i llibertat? Què n’hem fet de la fraternitat? El país de la Revolució i del Maig del 68 ha caigut a la xarxa del pragmatisme, del càlcul, de la paràlisi i la reacció. La dreta xenòfoba marca el pas marcial del discurs excloent: tots, de Fillon a Valls, ballen al so d’una Marine Le Pen eufòrica amb Trump. Primer ens vam deixar vèncer pels discursos massa assenyats i al final hem sucumbit a l’egoisme forassenyat, als que sembren la zitzània contra l’estranger, contra el que vesteix i pensa diferent, contra el que arriba amb les mans buides. Solidaritat? Aquesta Europa poruga sembla la d’una humanitat extraviada. Tornen a bufar vents gèlids d’un passat que crèiem enterrat.

Aneu a Elna, aneu a Argelers, aneu a Ribesaltes. Escolteu l’eco dels homes i les dones que hi van patir, primer republicans catalans i espanyols, després jueus. Escolteu les veus i mireu als ulls dels que hi van sobreviure i els que hi van morir, dels nadons sense futur que hi van néixer. I després penseu en tots els que ara malviuen -i els que han mort pel camí- a les portes d’Europa, en camps improvisats, sentint-se rebutjats després d’haver fugit d’una guerra. Podem seguir sense fer res?

Ara em ve al cap la Montserrat Roig, que fa 25 anys que ens va deixar. Què faria avui ella? Què penseu que faria l’escriptora i periodista que va recuperar el rastre dels catalans víctimes del nazisme, exiliats que van patir un doble càstig, com ara el pateixen els sirians? Hauria anat a Grècia, esclar, i s’hauria posat a treballar aquí per l’acollida, esclar. Fa uns dies va venir a casa amb un equip de filmació la periodista Neus Ràfols, que està enllestint un documental sobre Montserrat Roig. La Roig vivia al costat d’on ara visc jo, a l’Eixample. Des del balcó de casa seva veia el meu pati. La recordo quan ja tenia el càncer, lluitadora fins al final. I me l’imagino a Elna, a Argelers i a Ribesaltes, a Lesbos i Atenes, me l’imagino plorant i rient, escrivint tot el que ara penso, tota la vergonya i la indignació i la impotència que tants sentim.

stats