Totalitaris al campus
Potser encara hi ha qui, de bona fe, creu que per tenir comportaments feixistes cal dur el cap rapat, vestir d'una determinada manera, calçar botes militars i exhibir símbols nazis o franquistes. Doncs no: les conductes de caràcter feixista -totalitari, si ho prefereixen- són compatibles amb estètiques diverses, amb diferents simbologies -fins i tot amb la falç i el martell- i amb retòriques variades, àdhuc les més revolucionàries. Allò que de debò les caracteritza és la imposició de la voluntat d'una minoria redemptora sobre la majoria, l'escarni de la democràcia representativa, l'ús desinhibit de la coacció moral i, quan convingui, de la força física, l'explotació política de la por.
Desgraciadament, i amb el pretext de la lluita contra les retallades, aquesta mena d'actituds s'està escampant com un càncer per un món universitari que hi hauria de ser especialment al·lèrgic. Permetin-me que els n'expliqui alguns exemples ocorreguts a la Universitat en la que treballo des de fa 35 anys, l'Autònoma de Barcelona.
No era el primer cop que succeïa al llarg d'aquestes dècades, però podriem començar la seqüència el passat 15 de febrer, quan unes desenes de persones (en una comunitat universitària de desenes de milers) van impedir, per l'expeditiu procediment d'ocupar la sala de reunions, que el Consell de Govern de la UAB aprovés una sèrie de restriccions pressupostàries dictades pel context econòmic general. Quan, al cap d'un mes, el Consell es va haver de celebrar a Barcelona sota protecció policial, almenys dues de les seccions sindicals de la UAB (Comissions i CGT) van qualificar aquest trasllat de vergonyós, covard i poc democràtic. Es veu que allò valent, digne i democràtic hauria estat deixar-se boicotejar un cop i un altre, i suspendre durant mesos el funcionament estatutari de la Universitat.
Al mateix temps, les darreres convocatòries de vaga (ja fos d'abast local, sectorial o general) dels dies 29 de febrer, 1, 28 i 29 de març han tingut, a Bellaterra, una característica inèdita: el bloqueig, des de primera hora del matí, dels accessos viaris i ferroviaris al campus mitjançant barreres físiques, piquets i amenaces, fins al punt d'aconseguir que els trens d'FGC ni tan sols s'aturessin a l'estació d'Universitat Autònoma. Que, en aquestes condicions, la vaga universitària del 29 de febrer tingués un seguiment ben inferior al 50% del personal que hi era cridat sembla una dada prou significativa.
En paral·lel amb aquestes mobilitzacions diguem-ne formals han tingut lloc, sobretot a la Facultat de Lletres, altres actuacions obertament coercitives, emparades sempre en l'autoritat de "l'Assemblea" o del "conjunt de treballadors i estudiants de la Facultat", quan la immensa majoria dels uns i dels altres no havien estat consultats per res. El 15 de març, un grupet de persones es van presentar al deganat de Lletres per exigir-hi que aquest es declarés insubmís davant les retallades, sota amenaça explícita d'alterar l'activitat acadèmica. Com que el deganat no va cedir al xantatge, dimarts 20 el centre es despertà ocupat per mig centenar d'individus que, a banda de pernoctar-hi, van bloquejar amb mobles i piquets els accessos a les aules, impedint la docència i enfrontant-se amb els nombrosos estudiants que volien fer classe.
Dijous 22, l'escalada dels totalitaris ascendí un altre graó quan van irrompre violentament al despatx d'una professora que estava cometent el crim horrorós de fer classe clandestina als seus alumnes. Amb tot, el malestar creixent de la majoria silenciosa aconsellà als agitadors rebaixar la tensió. Dilluns 26 van permetre la represa de les classes i organitzaren un seudoreferèndum que no hauria gosat muntar ni Pinochet: en lloc d'una pregunta a respondre sí o no, hi havia quatre respostes possibles i cap control independent sobre l'escrutini. Amb tot, s'imposà el desig de mantenir les aules obertes… només el dimarts 27, perquè després ja venien dues jornades programades de vaga. I, mentre a Lletres deixaven votar, a la Facultat de Polítiques també ocupada els protagonistes dels bloquejos, les amenaces, els boicots, els llançaments de pintura i altre formes d'agressió organitzaven un "taller d'autodefensa" (sic). Per defensar-se de qui?
És indubtable que restriccions pressupostàries, rebaixes salarials i reduccions de plantilla deterioren el model d'Universitat pública vigent fins avui, i resulta ben legítim oposar-s'hi mitjançant l'exercici dels drets democràtics a la vaga, a la manifestació, etcètera. Ara, si els efectes de les actuals retallades són reversibles així que la situació econòmica millori, en canvi la consolidació dins dels campus de la deriva antidemocràtica que ha crescut aquests darrers mesos, l'acceptació resignada que petites minories d'activistes radicalitzats imposin la seva llei per la coacció i l'esquadrisme, això pot provocar-li a la institució universitària, a la llibertat i el respecte que li són substancials, danys irreparables. Convindria que tots plegats hi reflexionessim, en particular aquells professors que contemplen amb indulgència o fins i tot legitimen comportaments inacceptables, i també aquelles autoritats acadèmiques que han fet del diàleg el camuflatge de la impotència.
