Totes les cares de la sacsejada política europea
La crisi europea està lluny de la seva fi. Respon a moltes causes paral·leles i afecta cada país de diferents maneres. La derrota i retirada de Matteo Renzi a Itàlia, l’ajustada victòria de l’ecologista austríac Alexander Van der Bellen davant la ultradreta i l’anunci de Manuel Valls que avui deixarà de ser primer ministre de França per aspirar a la presidència francesa per fer front a Le Pen són les últimes cares d’un procés de canvi en el qual Europa es juga molt. Dels líders europeus que recentment es feien la foto amb el president nord-americà Barack Obama, ja només queda la cancellera alemanya, Angela Merkel. El britànic David Cameron, el francès François Hollande, l’italià Renzi i el mateix Obama -el llegat del qual corre un evident perill amb Donald Trump- han sigut descavalcats.
Europa està òrfena de lideratges, de rumb, d’estabilitat, de projecte. El sistema de partits, de progrés i de democràcia representativa sorgit de la Segona Guerra Mundial ha fet fallida, però el relleu no acaba de quedar clar. Més aviat pinta fosc. S’ha trencat la confiança dels ciutadans en els seus governs i en el govern europeu i, alhora, les alternatives semblen un mer tancament: el vell nacionalisme estatista. D’una banda, acabem de viure el trauma del Brexit i, de l’altra, tenim a les portes el perill de la ultradreta que treu el cap no només als antics països comunistes -Hongria, Polònia...-, sinó també a Àustria i a França.
La crisi europea és, doncs, ideològica -el joc entre conservadors i socialdemòcrates ja sembla del passat, els uns i els altres assetjats a esquerra i dreta-, és del projecte d’unitat -Brussel·les no ha sabut trencar la imatge d’un poder llunyà i poc democràtic i no ha aconseguit avançar en terrenys clau com la fiscalitat-, és geopolítica -la victòria de Trump allunya l’aliança amb els EUA-, és econòmica -creixen els dubtes sobre la recuperació i es mantenen un atur alt i una ocupació precària- i és de valors -amb el rebuig als refugiats com a vergonya col·lectiva-. Davant d’aquest cúmul de daltabaixos, el pitjor seria assajar governs d’autoritarisme democràtic. Per evitar-los caldrà més mà esquerra que la que ha demostrat Renzi. Caldrà tornar a creure en el projecte europeu i tornar a explicar-lo. I caldrà, també, avançar de debò cap a una altra manera de fer política.