Publicitat
Publicitat

Tots els colors del verd

Leibniz potser en feia un gra massa afirmant que els individus som mònades incomunicades. L'indubtable aïllament a què condueix la hiperactivitat internàutica no ens impedeix veure el món per una finestra. Però malgrat l'èxit venerable de la metàfora subjectivadora, una finestra -a diferència d'una pantalla de TV o d'una terminal d'internet- s'obre a l'exterior. I si la mantinc oberta, el que hi veig no són ombres planant damunt una superfície sinó un món tridimensional en tota la seva profunditat.

La finestra balconera davant la qual sóc en aquest moment s'obre a la badia de la Concha, a Donostia, en un dia rúfol amb mar picada. Aquest marc em predisposa a extrapolar algunes sensacions i reflexions. La primera és que el país que hi veig em provoca una considerable enveja. Tot just arribar a Euskadi hom té la sensació d'entrar en un espai governat per un concepte més rigorós de ciutadania que el que regeix a la resta de la península Ibèrica. L'espontània regulació del torn per agafar els taxis que van entrant amb comptagotes a l'estació del Nord anuncia una consciència social que abraça des d'un urbanisme respectuós amb el paisatge fins a l'equilibri demogràfic i el to de la conducta -no s'hi veuen els personatges semisocials que han fet de Barcelona el seu hàbitat preferent-. La netedat de carrers, platges i àrees enjardinades no és un rentat de cara a la façana turística sinó una manera de viure endreçadament. Tant se val que vagin al casc antic, entre la plaça de la Constitució i l'antic Kursaal, com a l'Eixample Cortazar, al mirador d'Igueldo (amb un petit parc d'atraccions d'època, que, a diferència del Tibidabo, ha resistit l'especulació) o a la moderna zona universitària. Arreu la mateixa impressió, que es repeteix a Hondarribia, a Gernika, a Pedernales- la vila on Sabino Arara jeu dins una modesta tomba que centra el minúscul cementiri- o al mateix Bilbao dels set carrers i el magnífic passeig d'Uribitarte que voreja el Nerbion entre el Guggenheim i el parc d'Etxebarria. Euskadi fa la impressió d'una societat integrada a Europa, de la qual podria ser un dels estats capdavanters en cultura i benestar si mai esdevingués plenament senyora dels seus destins.

Aquesta impressio no és nova. La recollia Valentí Almirall a L'Espagne tel qu'elle est , text que publicà a la Revue du Monde Latin al llarg del 1885-6. Des d'aleshores, el País Basc ha suportat condicions tan adverses com les que ha patit Catalunya, però les ha superades jo diria que amb més elegància i, sens dubte, en millors condicions. Quina és la raó d'aquest èxit? Per a mi la resposta és clara: es deu a la convicció amb la qual, malgrat la duríssima confrontació social, els seus dirigents han mantingut una reivindicació de país sense fissures. No hi fa res que el lehendakari actual hagi estat encimbellat per un pacte indigne, ni que reclami, amb les veus més estridents del nacionalisme espanyol, la intervenció de l'Estat en les autonomies governades pel "nacionalisme" (en aquest moment i en el sentit restrictiu del mot, sols Catalunya respon a la descripció). A l'ombra del govern provisional del vulgaríssim Patxi López, condemnat a desaparèixer sense pena ni glòria, els bascos -dúctils i ferrenys- van fent una política de llarg recorregut, amb la persistència de les ones que rompen contra el monument que Chillida va construir al flanc de la Concha, una fusió de roca, aigua i vent amb el ferro alhora simbòlic de la voluntat i del treball dels bascos.

ETA, fins ara el gran argument de la suposada superioritat de la via catalana, també se'ls gira a favor, perquè la violència, que al principi era lluita armada tan legítima com la dels maquis, i després ha estat un anacronisme estadísticament insignificant però ideològicament impagable per l'antibasquisme, ha ajudat a perfilar unes conviccions democràtiques de pedra picada. Persones de la talla d'Ibarretxe -un líder enyorat per cada cop més persones- s'han format en la necessitat de navegar entre l'Escila del terrorisme i la Caribdis de l'espanyolisme sense escrúpols representat pel Foro d'Ermua, l'associació de víctimes del terrorisme i uns intel·lectuals que encara no se'n saben avenir que, amb la fi d'ETA, se'ls ha acabat el discurs.

Cada cop més anacrònics, persisteixen a associar grollerament abertzalisme amb violència, incapaços de pair una victòria tan democràticament inexpugnable com la de Bildu a l'Ajuntament de Donostia. Seguint la seva lògica inquisitorial, jo mateix podria ésser arrossegat davant el Sant Ofici de la caverna mediàtica, amb jutges tan objectius com els Savater, els Elorza o els Juaristi, perquè -ho confesso- aquests dies he dinat en alguna societat gastronòmica basca i no podria jurar damunt la Sagrada Constitució que a la taula del costat no hi hagués pres cafè algun parent de la portera de la casa on fa tres anys visqué un client d'una taverna on es reunien persones vagament vinculades a ETA, i on, si més no, s'hi parlava euskera amb una profusió democràticament inacceptable.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT