Publicitat
Publicitat

Tots hi perdem

Quan l'any 2005 el Comitè Olímpic Internacional va visitar els organitzadors de la candidatura de Londres, un dels membres va preguntar al secretari del govern britànic: "Quines garanties tenim que els compromisos del seu govern seran mantinguts el 2012?" "Jo formo part del cos de funcionaris", va respondre el secretari. "La meva missió consisteix a assessorar el govern, aixecar acta de les reunions i verificar que els acords a què s'arriba es compleixen, arribant, si fa el cas, als tribunals". Ara fa una setmana, els catalans vam descobrir que el govern espanyol no vol pagar a la Generalitat els més de set-cents milions que marca l'Estatut. L'anècdota treu cap perquè aquests dos fets han tingut lloc en dos estats europeus. L'un no desitja tenir més lleis comunes que, probablement, li facin abaixar el nivell de llistó democràtic. L'altre està format per gent, com els catalans, que veuen en Europa la solució a la pròpia indolència. Per tant, no serà aquest columnista qui critiqui els avantatges de més Europa. Però tampoc convé amagar que, amb l'exclusió del Regne Unit dels tractats bàsics, tots hi sortim perdent.

Hi ha qui, com fa el president Sarkozy, dóna la culpa de la crisi a la falta de regulació. D'altres pensem que les regles hi eren, però no s'han fet complir. El Banc d'Espanya sabia que els bancs espanyols s'estaven sobreendeutant, atorgant préstecs que equivalen a un inacceptable 170% del PIB. Les autoritats espanyoles sabien que les caixes estaven mal administrades (gairebé totes eren gestionades per gent de partit!). Els governs europeus, en general, han practicat el pa i circ social amb càrrec als pressupostos de l'estat i a préstecs bancaris. I cap regulació addicional evitarà que, quan als polítics frívols els doni la gana, indultin un banquer -com ha tingut lloc, fa pocs dies, aquí-. Posar més regulació a un sistema que no té l'ètica de fer complir les lleis no té cap sentit. Equival a afegir-se perfum per estalviar-se la dutxa. Per tant, anem cap a una Europa més reglamentada pel simple fet de no haver dut a terme la feina correctament. I aquest estil de vida excessivament regulat -que tant agrada als nostàlgics del Mur de Berlín- els britànics no estan disposats a acceptar-lo. Aquest nou tractat és necessari pel comportament irresponsable de determinats estats (governants i administrats).

Dit això, el fet que no hi hagi unanimitat en el nou tractat podria perjudicar tothom. L'Europa que en sortiria no comptaria en el seu haver amb el centre financer més potent del món, la City. I aquest centre no comptaria amb uns mecanismes fluids per treballar amb la zona euro. Perquè, convé no enganyar-se, la zona euro aixecarà barreres i posarà traves a la globalització i al comerç (França dixit) . Això farà feliços a molts, però significarà un empobriment. Podria ser que importants entitats, ara a Londres, es traslladessin a antigues colònies asiàtiques (per exemple Singapur) i que el món financer preferís el canal entre els Estats Units i Àsia, mentre s'aprima la City. Que el món financer, que avui creua l'Atlàntic quan va d'Amèrica camí d'Àsia, preferís la drecera del Pacífic. El tema satisfaria els demagogs que pensen que la culpa de tot la tenen els bancs en lloc dels governants que no han fet la seva feina (entre d'altres, la de vigilar els bancs). Però no s'enganyin: per sort, Brussel·les no regula el món.

Però el nucli europeu, en relegar la democràcia més antiga que existeix, també perdria una sàvia manera d'entendre l'entorn. Una manera diària d'actuar tolerant i d'esperit liberal. Una societat que creu en l'individu, per sobre de l'estat. Que desconfia sempre del que mana i que el critica sense contemplacions. Un país amb una fortíssima societat civil. Per la seva part, Gran Bretanya perdria la capacitat d'influir en els òrgans de decisió europeus, les conclusions dels quals acabaran afectant-la, sens dubte. No tot està dit, però. Esperem que els propers mesos ens portin un acostament de posicions amb el Regne Unit.

Alinear-se amb les democràcies fortes és sempre convenient. Però la societat catalana, en haver-se espanyolitzat profundament, ha esdevingut pedant i antianglosaxona. Quan Escòcia celebri un referèndum per la independència -referèndum que el govern britànic respectarà escrupolosament- i, per contra, cap gran estat de l'euro defensi els nostres drets, aleshores molts catalans cauran del cavall. S'adonaran que els que hem quedat més isolats som nosaltres. No pas les nacions que conformen la Gran Bretanya.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT