Tragèdia grega, segona part
L'elecció presidencial a França ha portat a Brussel·les una ventada d'aire fresc. No sabem encara si calarà a fons, si provocarà un canvi de rumb o només deixarà una lleugera empremta. Mentrestant, les angoixades institucions europees cerquen urgentment la manera de sortir de l'espiral empobridora, un efecte col·lateral de les polítiques d'extrema austeritat fiscal aplicades en un bon nombre de països de la UE.
Els caps d'estat i de govern haurien de respondre a aquestes noves idees d'aquí dues setmanes per poder enllestir, a finals de juny, les mesures destinades a estimular el creixement en tota la zona euro. El principal objectiu és que el pressupost comunitari, que ha tingut com a finalitat bàsica la superació de diferències entre països i territoris de la UE a través del transvasament de fons, incorpori també un paper d'estimulador econòmic amb préstecs i mobilitzant altres recursos.
A Europa poques vegades els resultats d'una elecció s'han anticipat tant com ha passat amb França. Des de força abans de la votació, a l'ambient es palpaven ganes sinceres d'escoltar melodies diferents. Malgrat les lògiques cauteles de Berlín, el canvi presidencial a l'Elisi obre la porta a recuperar l'equilibri perdut, un equilibri que és característica central de la construcció Europea. Aquesta necessitat de consens, sempre a través dels pactes, obliga a constants negociacions de vegades extenuants que rarament deixen un guanyador per golejada; però la crisi de l'euro, que ha convertit Europa en un perill per a tota l'economia mundial, és precisament un dels casos en què la recepta aplicada ha estat menys pactada i més imposada.
Ara fa 31 anys, quan el socialista François Mitterrand va guanyar les eleccions, la borsa parisenca va caure més de 20 punts. Dilluns les habituals turbulències financeres i els cops amagats dels especuladors no varen deixar-se veure. La caiguda no va anar més enllà de 2. ¿Havien anticipat ja les pèrdues els mercats? ¿O potser s'han adonat que quan la política s'escriu amb P majúscula les voluntats no es modifiquen a martellades d'inversors sense escrúpols? En desconeixem la resposta.
"Per segona vegada en la recent història europea, França i Holanda s'han plantat", ha escrit aquests dies Jean Pisani-Ferri, el director del prestigiós centre d'estudis europeu Bruegel. El reconegut economista establia un clar paral·lelisme amb el fet que el 2005 varen ser els resultats negatius dels referèndums en aquests dos països els que varen frenar en sec la Constitució europea. L'eufòria integradora es va aturar, i només va poder ser recuperada, en part, anys després. Si el cas francès és conseqüència de les urnes, l'holandès hi porta. Poc abans de l'elecció de diumenge a França, el govern de l'Haia, abanderat de l'austeritat, es va veure obligat a tirar la tovallola. Va aprovar els pressupostos in extremis però ja ha signat la liquidació i està abocat a eleccions al setembre.
Amb moltes ganes, de França n'esperem, per tant, pinzellades correctores d'un desequilibri antipàtic. Holanda ens mostra que ni els més convençuts tenen capacitat per aguantar. Però és a Grècia on les urnes han deixat un rastre realment preocupant. Les forces polítiques responsables d'haver comès errors gruixuts en el passat havien acceptat jugar, a contracor, la partida amb les cartes que els donaven des de Brussel·les i des dels altres països de la zona euro.
Diumenge rebíem clarament el senyal que aquesta partida té els dies comptats. Els ciutadans del país que va fer explotar la crisi de l'euro s'han plantat. La fórmula escollida: donar el vot majoritàriament a dirigents que no estan disposats a seguir el que consideren un dictat imposat, per molt que es presenti com a única sortida.
Serà difícil que els líders europeus que més han defensat l'austeritat facin un canvi radical. Tampoc és aconsellable. Però no sembla impossible que s'avinguin a correccions que molts experts de fora i de dins d'Europa consideren imprescindibles. Aviat veurem els resultats d'aquest debat. Però hem d'estar preparats perquè aquest nou i esperat esforç de reequilibri de les polítiques econòmiques i financeres resulti insuficient. El caos polític grec pot abocar tota la zona euro a una situació més complexa que quan la crisi explotà fa dos anys. L'arquitectura de contenció construïda per salvar l'economia grega i protegir la resta de països del contagi pot estar a un pas de saltar pels aires. Assistim als preparatius de la representació de la segona part de la tragèdia grega. Com podem canviar el guió d'un drama que apunta un final pervers? Es busquen idees. I molta empenta política per aplicar-les.
