Publicitat
Publicitat

FORA DE TEST

Trampes discursives

LA TRAMPA ECONOMICISTA. És molt més llaminer carregar contra els mercats que no fer-ho contra l'Estat. Esclar que no falten motius per indignar-se amb l'especulació financera. Esclar que el cos ens demana una taxa Tobin (tot i el risc d'una fuga massiva de capitals). Però cal insistir en el fet que els mercats no ens podrien escanyar si els poders públics no s'haguessin posat a les seves mans, a base de polítiques d'endeutament sense fre. Els mercats manen molt perquè són els creditors dels poders públics. I qui té el cul llogat no seu quan vol. Em pregunto on érem i què ens passava pel cap fa només 10 anys. Una de dues: o això era impossible de preveure o bé tothom es va fer el sord, perquè en aquells bons temps la prudència estava mal vista, i el govern que no s'endeutava era acusat de no crear riquesa. Ara, les mateixes ments preclares ens diuen, amb tota solemnitat, que hem estirat més el braç que la màniga. I imposen el dogma de l'austeritat amb polítiques que donaran resultat o no (de moment, a Catalunya els números no surten), però segur que es carregaran tota una generació. La fractura social.

LA TRAMPA SOBIRANISTA. A Catalunya ens esgargamellem cada dia demanant sobirania fiscal, i fem ben fet, perquè la factura de la mal dita solidaritat suposa un llast impossible d'assumir. Això avui dia ja ho admet tothom, excepte qui té més interessos a Madrid que aquí. Però no podem confiar en el populisme buit que culpa el dèficit fiscal de tots els mals, i atribueix a la independència totes les solucions. La crisi és global, i una Catalunya independent també en patiria les conseqüències. Pensar que la crisi és culpa dels altres i prou -un mal aliè, una pesta- no és una anàlisi realista. Ara bé: sempre és millor tenir eines per lluitar (i per equivocar-se) que no pas estar en mans del criteri i l'interès del veí. Sobretot si aquest interès és oposat al nostre, com ho demostren les escandaloses previsions dels pressupostos generals de l'Estat i els criteris d'inversió pública. Però no podem aparcar tots els debats a l'espera que arribi el gran dia de l'alliberament. Hem de pensar com exerciríem el poder, si el tinguéssim de debò, si haguéssim d'agafar el toro per les banyes.

LA TRAMPA LIBERAL. El neoliberalisme no viu el seu millor moment, però malgrat tot ha aconseguit fer penetrar un missatge pervers respecte de l'adjectiu públic . Segons aquest missatge els polítics són corruptes per naturalesa, els funcionaris tenen un os a l'esquena, els universitaris són paràsits, les televisions públiques són un luxe (especialment les autonòmiques) i l'estat del benestar és la cronificació de la beneficència; els aturats ho són perquè volen, i la pobresa no és un problema de tots. Aquest discurs tan darwinista, que fa recaure les culpes de tot als de sota, està fent molt de mal no només a efectes pràctics, sinó també a un nivell moral: molts ciutadans de bona fe, que paguen impostos religiosament, estan començant a creure's que l'individualisme a ultrança és l'únic camí en un món de murris i aprofitats. L'esperit comunitari s'està engrunant. Heus aquí un dels pitjors regalets que ens pot deixar la crisi.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT