Publicitat
Publicitat

CARTA D'ALBERT OM A FÈLIX MILLET

Tranquil, Iñaki, tranquil

Senyor Millet, per què no ens canviem els papers avui? Jo no sé ni com posar-me a redactar una carta al duc de Palma. Escrigui-li vostè, que sabrà de què parla, que segur que l'entén millor que jo. Animi'l, senyor Millet. Em fa l'efecte que ell ho necessita.

Estimat Iñaki Urdangarin: suposo que te'n recordes de mi, sóc Fèlix Millet. Ens havíem saludat moltes vegades al Palau de la Música quan, als ulls de l'altra gent, tots dos érem persones respectables. Era l'època en què a tu i a mi ens obrien les portes dels despatxos del poder i en què ningú no tenia un no per a nosaltres. Érem intocables, jo a l'oasi català i tu anant pel món amb l'aval de la monarquia, l'últim gran oasi espanyol.

Però no t'escric per flagel·lar-nos junts ni per evocar amb nostàlgia aquell món que se'ns va ensorrar d'un dia per l'altre. Si et sóc sincer, t'escric per donar-te les gràcies. No vull semblar mesquí, però aquests dies fullejant els diaris se m'ha escapat un somriure. He sospirat alleujat de veure que ara li toca el rebre a un altre. No saps com t'agraeixo el teu comportament (suposo que entre tu i jo ens podem estalviar allò del "presumpte"). Ara ja no em miren a mi. Si pel carrer encara em trobo algun despistat que em perdona la vida o que se m'encara trec una foto teva que tinc desada a la cartera -jove, alt, ros, guapo- i li dic: "Pstttt, que aquí n'hi ha per a tothom, eh!" I giren cua, esclar.

M'agradaria animar-te, de veritat. Fa dos anys era jo qui estava al teu lloc. Era el centre de tots els insults, de les bromes, de les mirades despectives. Em pensava que no hi havia sortida possible. I t'he de dir que aquest Nadal, per a mi, ja ha sigut molt més normal. Entenc que en aquest moment et sembli impossible, però veuràs com aviat apareixerà un escàndol encara més gros que taparà el que puguis haver fet tu. Tot passarà. Com diria el sogre: "Tranquil, Iñaki, tranquil".

Això sí, t'aconsellaria fer el que vaig fer jo: publicar una carta a La Vanguardia en què admetis els fets (potser no cal tots), lamentis el mal causat a la institució, n'exculpis la teva dona, mostris el teu penediment i proclamis la intenció de reparar el dany. I tal dia farà un any.

Potser tot plegat no ens servirà ni a tu ni a mi per sortir del pou en què ens hem ficat. Però com més siguem allà baix, més acompanyats ens sentirem.

M'havia oblidat una cosa, Iñaki. He llegit que t'han citat als jutjats per declarar. Tindràs moltes càmeres pendents de tu. No cometis l'error que vaig cometre jo. No vagis a dinar a un restaurant. La gent vol creure que els imputats estem permanentment en vaga de fam.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT