Tranquil Joel, tranquil/Apagar la càmera oculta
Tranquil, Joel, tranquil
La polèmica per la gala dels Gaudí -ofesos, declaracions i comunicats- m'ha divertit molt més que les tres hores de cerimònia dels premis. La vaig veure sencera i tampoc no em va agradar. Però per molts motius que van més enllà del guió barroer, humiliant i excessiu contra els polítics i una generalització gratuïta que -veient l'excel·lent realització de Xavier Garasa- el president Mas va aguantar amb un somriure de compromís mentre el conseller Mascarell, amb la cara pagava, ja es notava que estava a punt d'explotar. Alba Florejachs (un pessic de Mary Santpere, una mica de Rossy de Palma, un toc de Lloll) havia de recitar, com a copresentadora, un guió de vergonya aliena. Els actors damnificats, com Eduard Fernández (esmentat repetidament per un gag que encara no hem entès sobre el pot petit i la bona confitura), semblava que es volien fondre a la butaca. I encara hi ha un episodi d'al·ludits que ja està trigant a explotar: la introducció del presentador Xavi Mira a la cançó que van dedicar a Fèlix Millet, Jaume Matas, Jordi Montull (el presentador es va equivocar dient-li Lluís), Macià Alavedra, Lluís Prenafeta i Iñaki Urdangarin. Un totum revolutum demagògic -poc precís, sal gruixuda- que aglutinava lladres confessos, imputats i gent absolta. Mentre esclata aquesta polèmica, amb efectes retardats, deixeu-me dir que la sang i l'estossinada que s'ha fet arran de la gala amb l'Acadèmia, i amb Joel Joan en particular, em sembla fora mida, desproporcionada. Com si algú li tingués ganes per haver-se embolicat, tantes vegades, amb les quatre barres. De cerimònies televisives gens reeixides en veiem unes quantes cada dècada i tal dia farà un any. El que convé és que l'Acadèmia continuï lluitant per fer, cada curs, un cinema millor. I, en això, sí que se n'estan sortint.
Apagar la càmera oculta
Ho he vist amb els meus ulls. No m'ho ha explicat ningú. Un psicòleg, a Sevilla, deixa que la seva pacient s'assegui còmodament en una butaca i comenci a xerrar. Ell, assegut al darrere, es descorda la bragueta, se la treu i es va tocant fins a excitar-se sentint l'explicació de la seva pacient. Al damunt d'una cama hi té una mena de manta petita, de sofà de televisió, perquè en cas que el clatell de la dona amenaci de girar-se, pugui tapar-se el membre amb rapidesa. Ho fa amb una pacient, i amb una altra. Ho veiem per la televisió. Una dona, que el va enxampar, ho va denunciar a tot arreu i ningú no li va fer cas, perquè no tenia proves. Finalment va recórrer a Mercedes Milà i, amb l'equip de Diario de… s'ho van manegar perquè d'altres pacients del mateix psicòleg tornessin a la seva consulta amb una petita càmera amagada al seu senatxo. Van filmar el psicòleg masturbant-se a costa de la pacient, sentint la seva veu i escoltant la seva història. ¿Les imatges eren televérité que només pretenia aconseguir audiència o era una denúncia, amb tots els ets i uts, que ha obligat el psicòleg a tocar el dos de la ciutat? Aquesta setmana, una sentència del Tribunal Constitucional ha declarat il·legítim l'ús de càmeres ocultes en l'àmbit periodístic. Prevaldrà, a partir d'ara, el dret a l'honor i la intimitat pe damunt del dret a la informació. És una opció lògica. Però si del que es tracta és de fer justícia, potser convindria fer un vestit a mida per a cada cas. Sí que s'ha abusat de la càmera oculta per fer xous televisius però també hi ha casos, com el que he explicat, en què una càmera oculta pot ser l'única eina útil. El que tinc clar, ja abans d'aquest episodi, és que mai no aniria a un psicòleg que m'escoltés sense mirar-me a la cara, però això són figues d'un altre paner.
