Publicitat
Publicitat

Trenta anys d'una decepció

El 28 d'octubre del 1982, fa trenta anys, el PSOE va obtenir el 48,11% dels vots a les eleccions al Parlament espanyol. La UCD, el partit que governava en aquell moment, va ser literalment apallissada: només la va votar un irrisori 6,77% del cens. El PSOE començava així un trajecte amb majoria absoluta i sense oposició real, amb el lideratge indiscutible (i indiscutit) de Felipe González, i amb l'intrigant Alfonso Guerra a la sala de màquines. Ningú no podia preveure llavors el fangar de corrupció, malbaratament i paràlisi administrativa amb què culminaria aquella aventura el 1996, 14 anys després. Convé recordar que el 1982, aquell PSOE va generar expectatives positives fins i tot entre les persones que no el van votar: res no podia ser pitjor que l'agònica UCD, comandada en aquell moment per l'il·lustre lleidatà Landelino Lavilla i Alsina. Però la decepció no va trigar a arribar. Permetin-me, en aquest sentit, una anècdota personal, però que conté una bona radiografia del canvi de rumb. La UCD havia implantat una política de beques universitàries basada en dos paràmetres: l'excel·lència acadèmica i la renda familiar. Els estudiants amb un expedient important i una nota de selectivitat alta podien accedir al que llavors s'anomenava una "beca salari". Un any i mig després que el PSOE pugés al poder, les restrictives "beques salari" es van transformar en un ajut universal i incondicional de 15.000 pessetes, que no invertia pas en excel·lència, sinó que apel·lava al benestar i, cosa encara més paradoxal, a la igualtat. Per descomptat, aquell ressort mental igualitarista, genuïnament socialdemòcrata, va fomentar la desigualtat de manera immediata. Aquest era l' air du temps , llavors.

En nom d'aquella concepció tan especial del benestar i de la igualtat, el PSOE també va provar de reequilibrar territorialment Espanya tot desequilibrant-la fiscalment. Alfonso Guerra va proclamar amb solemnitat que Andalusia seria "la Califòrnia d'Europa". L'objectiu potser era bo, però el mètode, també genuïnament socialdemòcrata, consistia a confondre generar riquesa amb redistribuir-la. La traducció de tot plegat -sí, ho han endevinat- era la creació d'una societat subsidiada que només resultava sostenible amb la instauració de mecanismes distributius objectivament injustos, que afectaven sobretot Catalunya (però no només Catalunya). La construcció de la "Califòrnia d'Europa" no la pagarien els nous californians sinó altres, inclosos els milers de milions abocats des de la Unió Europea (abans de proferir insults contra la senyora Merkel cal evocar aquest petit detallet). A partir de l'any 1982, el PSOE va portar aquesta dinàmica fins el paroxisme, iniciant així el drama de les falses classes mitjanes espanyoles, que va acabar culminant amb l'endeutament públic i privat de tota una societat. Atesa l'enormitat de la ficció, el PP no va gosar liquidar-la a partir del 1996: li va canviar el nom al PER i poca cosa més. La sobrecontractació de funcionaris i les obres públiques absurdes van continuar. D'aquesta liquidació se n'està encarregant la crisi, amb la diferència que no es tracta d'una voladura controlada sinó del dolorós esfondrament d'un miratge que ha durat tota una generació.

La decepció no acabava aquí. Al PSOE li tocava el desplegament de la Ley Orgánica de Armonización del Proceso Autonómico (Loapa) que implicava, de facto , buidar de contingut l'Estat de les Autonomies. L'estiu del 1983 nombrosos articles d'aquesta llei va ser declarats inconstitucionals. Les escorrialles de la llei derogada van servir, significativament, per redactar la Ley Orgánica para la Financiación de las Comunidades Autónomas (Lofca). La Lofca no és una llei qualsevol, sinó justament la que fa legal el desequilibri fiscal català crònic. Si aquest desequilibri propi hagués servit per equilibrar alguna cosa aliena tindria una justificació, però això no ha estat pas així. Passats trenta anys, que són molts anys, hom pot afirmar rotundament que aquesta no ha estat de cap manera la solució per equilibrar l'Estat espanyol a nivell territorial. El problema és que el sacrifici per a Catalunya ha estat immens, i inútil en tots els sentits. Si la transició nacional catalana ha pres una direcció irreversible és justament perquè pretén resoldre un problema estructural sense solució. De fet, en cas que existís en el si del PSOE, el federalisme empitjoraria la situació perquè recuperaria la idea de reequilibri territorial a través de la llei de l'embut, aquella entranyable tradició.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT