Tres dies a Eslovènia
No hi havia estat mai. Ni tan sols sabia ben bé on era. Quan el 25 de juny del 1991 va aconseguir la independència vaig aprendre'n alguna cosa que aviat vaig oblidar. Em va quedar, però, que era molt més petita que Catalunya i que tenia menys d'una tercera part dels habitants del nostre país. Ara que hi he posat els peus per primera vegada n'he après algunes coses més. No hi ha com visitar un país per conèixer com és i aquest coneixement, amb tants pocs dies, parcial i aleatori, és la primera pedra per construir un respecte i una estimació.
Eslovènia és un país petit, al sud dels Alps menys imponents, els que la separen d'Àustria. La zona que visito és subalpina. Prats verds, turons, muntanyes amb llacs glacials, però el país té una pota al sud que remulla a l'Adriàtic. Allà hi havia la sortida al mar de l'imperi austrohongarès, al qual pertanyia Eslovènia. Però els Alps eren una bona frontera i la llengua alemanya no es va imposar a Eslovènia. Parlen eslovè, que és una llengua eslava, plena de sons estranys i de grafia impossible. I segons em diuen hi ha vuit dialectes. Quan l'imperi de l'emperadriu Sissí es va esfondrar, el 1918, Eslovènia va formar part del regne dels serbis, croats i eslovens que, el 1929, va passar a dir-se Regne de Iugoslàvia. El 1945 es va convertir en la república socialista del mateix nom, fins que, després de l'anomenada Guerra dels Deu Dies, es va declarar independent. Ja ho veuen, ben senzill. Esclar que Alemanya ho vetllava. Però els eslovens no tenen com a segona llengua l'alemany sinó l'anglès. Coses que passen.
L'Eslovènia que he conegut una mica és la de la zona nord-oest. Sobretot Bled, al costat del llac del mateix nom, un lloc preciós, voltat de muntanyes nevades, que és un poble d'estiueig i de vacances. Un castell imponent dalt d'una penya vigila el llac. I, al mig, hi ha una illeta amb una església barroca -aquells campanarets rematats per un bulb d'aram- que la presideix. Com que la illeta és, de fet, un turó, per arribar a l'església hi ha una escala que hi puja des d'arran d'aigua. Una escala dreta i llarga. Hi ha molts hotels, a Bled, amb vistes esplèndides, i restaurants. I una altra església, la parròquia, que no té res de particular. I un centre comercial anodí, que bé podria ser de Platja d'Aro. Autocars plens de gent de la tercera edat arriben i se'n van. Els hotels han de viure. A Bled es menja tothora el pastís de Bled, amb pasta de full a dalt i a baix, la de dalt ben ensucrada, i un gruix de crema espessa i un de nata, també espessa, entre les dues capes de pasta fullada. És bo. Les velletes de la tercera edat -de fet, la meva- ataquen amb la cullereta el pastís de Bled, actives i alhora relaxades. Ho tenen tot fet. Miren el llac. Són felices.
El congrés al qual participo té lloc a l'hotel. Un edifici matusser, encara de l'època soviètica, suposo. Amb un hall enorme i desangelat, però amb unes vistes esplèndides sobre el llac i les muntanyes. És un hotel molt còmode, amb habitacions grans, piscina climatitzada i sauna a l'últim pis. No s'hi menja pas malament, per ser un hotel i per ser un menjar de bufet. La cuina eslovena és variada, una mica austríaca, una mica italiana, una mica hongaresa. Als eslovens els agraden els bolets. Un dia menjo una mena de fricandó amb siurenys que té la seva gràcia. Per acompanyar, fan una mena de braç de gitano bullit, farcit de recuit, š truklji , en diuen, excel·lent. El vi blanc i la cervesa són fins. Els làctics abunden i hi ha un formatge fresc una mica àcid, que no sé com es diu, francament bo. El pa és variat, blanc i negre i amb llavors de tota mena. Els agrada el marduix.
No sé per què explico tot això. Potser només per no dir que a Eslovènia em moro d'enveja. I no pas pel menjar, esclar, que el nostre és mil vegades més variat i més bo. No pas per la seva capital, Ljubljana, petita i neta, com de conte. No, em moro d'enveja per la seva llibertat, perquè poden organitzar-se la vida com volen.
