Publicitat
Publicitat

Tres missatges, o potser quatre

Primer missatge: la guerra. Ara fa uns anys, quan era a Londres amb el meu fill adolescent, vam visitar l'Imperial War Museum, que està instal·lat en una casona preciosa. La II Guerra Mundial n'és l'estrella i és curiós que la major part del públic són avis que hi porten els néts per explicar-los la batalleta. Aquella gent estan orgullosos de la "seva" guerra i aquest museu els brinda l'escenari perfecte, amb una reproducció de les trinxeres -amb rates corpòries i artificials- i fins i tot un refugi on és possible experimentar, entre soroll i tremolors i crits, el blizz , les bombes sobre Londres. Recordo que, davant l'estesa d'artefactes de tota mida i condició, vaig pensar que una guerra és caríssima. Cada míssil, tots més alts que jo, devia costar una morterada ja aleshores, quan eren cecs i tanoques. Ara que són intel·ligents i trien el blanc com qui pica una oliva, deuen valdre una cosa de no dir.

Al món hi ha dos fenòmens que es repeteixen: els humans de bàndols diferents es maten entre si i hi ha dictadors. Per què l'OTAN i els seus servidors s'han ficat a tirar bombes a Gaddafi? No hi ha guerres bones, ni simpàtiques, per més que els avis anglesos passegin els néts per les trinxeres de pega. I aquesta miniguerra tampoc ho és. És una bestiesa. Però també és un missatge. Hi ha un dictador i està matant gent, i les dues coses juntes posen nerviosa la gendarmeria mundial, que hi és per restablir la pau i la justícia, xim-pom. Però hi ha hagut dictadors xafant gent a tot arreu, des del Tibet fins ara mateix a Síria, i ningú no ha mogut ni un dit.

El que passa és que ara el món àrab està convuls i calia fer-s'hi present, altrament els equilibris trontollen. I, posats a triar, qui té una imatge més nítida és Gaddafi. Qui sap quina cara fa qui mana a Síria? Gaddafi remet a excessos occidentals, les haimes a Roma i el cavall d'Aznar, i calia rentar això amb l'odissea a trenc d'alba.

Aquesta guerra absurda, de la qual costarà més sortir que no pas entrar, té dos subtextos. L'un, que Espanya no hi pinta res, en l'ordre internacional. Li han deixat posar, a Mrs. Chacón, un parell d'avions, però quan cal decidir coses serioses Sarkozy es gira cap a Cameron, ara que la senyora Merkel està ocupada en les seves coses. El segon subtext és que, mentre dos es barallen, la Xina compra. Des del primer dia, els Estats Units decideixen, Europa s'ho mira i la Xina s'endú el petroli. Per no dir que la Xina està comprant l'Àfrica sencera a trossets, amb la població sub-sahariana inclosa, per no parlar de les matèries primeres.

El segon missatge és l'impost de successions. Un impost que ateny el 6% de la població -n'hi ha que diuen que l'1%- és una injustícia: un espoli. Una venjança. Calia suprimir-lo, però no només per això, sinó perquè és un impost que arrana per baix, és a dir, que mira d'igualar tothom no pas apujant les oportunitats sinó traient-ne a qui ja en té. Una mica com ha fet el sistema educatiu dictaminant que cap nen no podia destacar per no ofendre aquells que no destaquen, i el resultat ha estat d'absoluta mediocritat. D'acord que començar la cursa amb patrimoni és un avantatge, però per més que a algú li arrabassis aquest privilegi, continuarà tenint-ne d'altres: l'exemple, la cultura o l'ambició personal que han dut la família a acumular una certa situació. Si conceptualment no s'aguanta, per què no se suprimeix del tot? Perquè estèticament fa lleig pensar en els rics quan els pobres pateixen. Demagògia a part, governar no és tan sols atenir-se a les promeses, sinó prendre decisions antipàtiques quan creus que són de justícia.

Tercer missatge: la cimera contra la crisi. La pompa del Palau de Pedralbes -seu de la frustrada Unió per la Mediterrània, que en plena crisi està missing - era una manera de dir: "Aquí n'hi ha un que mana, relaxeu-vos". D'acord, però el resultat és la nova edició del pacte fet ara fa un any pel tripartit. Quant de temps més hem de parlar de refer la FP i fer arribar crèdit a les pimes? Si aquell pacte no s'ha notat, per què s'hauria de notar aquest? Potser per dos motius. L'un, que fixa l'atenció en l'empresa, descaradament i amb raó: no ens trauran de la crisi els sindicats, per dir-ho així, tot i que farien bé de posar seny i no entorpir el procés. I dos, com ha assenyalat un expert -no me'n feu dir el nom-, hi ha una certa voluntat de transformar el sistema impositiu en un estímul per a les empreses i no en una màquina castigadora, però em temo que les qüestions d'hisenda passen sobretot per Espanya.

Podem fer cimeres, pactes i estudis, que les coses serioses continuen depenent de Madrid, que mira el món a la manera espanyola, és a dir, en un entorn d'economia no productiva. Catalunya no té competències per fer una política laboral, o fiscal, o educativa, perquè tot i que la gestió d'aquests afers està transferida, la decisió sobre el marc general o els principis bàsics s'ha quedat a Madrid, en els ministeris corresponents. De la crisi, ens n'hauria de treure Zapatero. Sí, exacte, aquest és el quart missatge.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT