Publicitat
Publicitat

Tria els rics

"Passatge de la Canadenca. Empresa elèctrica que va donar nom a la vaga del 1919". Sempre he trobat una bellesa immensa en aquesta frase tan somera, concisa, adorable per precisa. És la inscripció d'una placa situada, com diu el text, al passatge que uneix el carrer Cabanes amb la plaça de les Tres Xemeneies, a tocar del Paral·lel. I dic que és una frase bella perquè conté exactament el que ha de contenir: la informació succinta d'un fet, en aquest cas heroic. La mateixa brevetat ens anima a saber-ne més. Per això voldria fer memòria d'aquella vaga èpica. Va fer història. Gràcies a la vaga de la Canadenca, dolorosa però triomfant, els treballadors van aconseguir un dret que avui ens sembla elemental, però que aleshores era gairebé una utopia: la jornada de vuit hores. Hem de pensar que el 1919 la dreta mantenia unes posicions ultraconservadores. Com el mateix dirigent de la dreta catalana, Francesc Cambó, per a qui la jornada de vuit hores era, literalment, "una de les pitjors bogeries que ha comès mai l'espècie humana". (És comprensible que algú com Cambó pensés així: ell no en treballava ni una.)

Com vivien, els nostres avis? La Barcelona dels anys 20 recorda molt el Nova York de Gangs of New York , amb la diferència que aquella Barcelona no era fictícia. La població patia dues grans violències. En primer lloc, la violència provocada per unes condicions urbanístiques i socials deplorables, i que s'expressaven en una criminalitat que només afectava la classe treballadora. Com els petits trinxeraires, i dic petits perquè els trinxeraires eren hordes de menors que atacaven qualsevol víctima indefensa. I en segon lloc, la violència del poder, una policia brutal que apallissava, engarjolava i torturava a discreció.

El 1919 un obrer guanyava entre 3 i 3,50 pessetes diàries. Això si era un home. Les dones, doblement discriminades, no en cobraven mai més de 2. Així, un matrimoni en què tots dos treballessin (i eren jornades de deu o dotze hores diàries) guanyava 5,50 pessetes al dia, però només l'allotjament ja en costava 1,65. Un parell d'espardenyes valien 1 pesseta, i només duraven un mes. Uns pantalons barats valien 2 pessetes, com les camises. La dieta gairebé mai no incloïa carn, només sopa, llegums, pa i vi dolent. És a dir, que el dispendi energètic consumia inevitablement les persones, degradant-les, perquè l'esforç laboral gastava moltes més calories que les ingerides. Ah, i pel que feia a les obreres adolescents, els empresaris acostumaven a tenir-hi drets sexuals.

En aquest context de misèria i repressió sembla increïble que un grup de treballadors aconseguís mobilitzar-se, organitzar una gran vaga i tirar-la endavant. En aquella època, les vagues no eren com les d'avui, sinó una guerra encoberta, en què si calia el govern cridava l'exèrcit. I, com dèiem, la policia torturava habitualment els detinguts. Sovint els arrencava les ungles, de vegades les parpelles. Com? Amb tenalles. Per això quan llegeixo textos tan espartans com els de la placa de la Canadenca, sento un d'aquests orgulls que pugen tòrax amunt. Orgull dels nostres avantpassats, de la nostra història. De saber que un petit, humil racó del Paral·lel amaga una heroïcitat col·lectiva rere una petita, humil placa. I està bé que sigui una petita placa i prou. Perquè un pensa: "Si una placa tan petita parla d'una epopeia tan gran, quantes gestes amagaran els racons d'aquesta ciutat?"

Dit tot això, voldria afegir-hi un detall informatiu nimi, un no-res: la nostra estimada placa ja no hi és. I ara és possible que molts lectors es preguntin qui ha estat el brètol, l'indesitjable, la tribu urbana que ha malmès aquest tresor cívic. El problema és que la placa no ha estat trencada, sinó substituïda. Dissimuladament, subreptíciament. Com qui no vol la cosa. (Els mateixos dies, per cert, que l'ajuntament es nega a buscar un nom més apropiat per a la plaça Joan Carles I, que ja comença a ser coneguda popularment com "l'Elefanta").

Bé doncs, ara a la nostra placa, que ja no és humil ni digna, hi posa: "Passatge de la Canadenca. Empresa fundada per Fred Stark Pearson el 1911". És a dir, on es rendia tribut a milers d'herois anònims, que gràcies al seu sacrifici van aconseguir un bé col·lectiu, ara es reivindica la figura d'un individu avariciós que ja té al seu nom una avinguda i fins i tot una estàtua a Pedralbes. I un no pot evitar preguntar-se: es pot ser més mesquí?

Jo no vinc del camp del periodisme, però en aquest cas m'he permès convertir-me en un Tintín. I després d'àrdues investigacions puc comunicar-los que he descobert l'autor de la usurpació.

Ha estat Cambó.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT