Publicitat
Publicitat

Triomf pòstum del PI

Diuen que els animals són els primers a adonar-se de la proximitat d'una catàstrofe, i per això no hem de descartar que la fuga d'una lloba i el seu cadell l'altre dia al Zoo de Barcelona no fos deguda a un pressentiment salvatge relatiu al consistori de la ciutat. Ja fa molts d'anys que, entre les forces de govern i les de l'oposició, l'Ajuntament de Barcelona ofereix en sessió contínua un dels espectacles més descominals i desbordants de la política europea, però un cop d'ull a les llistes que es presenten als comicis del proper 22 de maig fa pensar que encara no ho hem vist tot, i que amb una mica de sort tindrem ocasió de contemplar un més-difícil-encara que ens pot deixar definitivament esborronats.

Que ja estiguem acostumats a la seva presència no els treu ni una mica de la seva radical singularitat. Ho dic pels líders dels grups que ja tenen representació a la casa de la vila barcelonina, començant per l'alcalde Hereu, un home que xiscla d'idèntica manera quan parla del Corredor Mediterrani que quan anuncia l'arribada dels Reis d'Orient el dia de la cavalcada. El segueix l'aspirant Xavier Trias, que segons els sondejos corre un risc molt seriós d'esdevenir alcalde contra el pronòstic (anava a escriure contra el desig) del seu propi partit, cosa que no deixa de tenir un mèrit inqüestionable. Tenim a continuació el viril tàndem Portabella&Laporta, o com empeltar el municipalisme del segle XXI amb el més genuí esperit de Los bingueros . I què podem dir que faci justícia al gran Albertito Fernández Díaz, que no sigui que ell és a la política el que el seu estimat Espanyol a la competició esportiva? Si mai es cansa de la cosa pública, i si per un descuit Daniel Sánchez Llibre finalment deixa el seu sempitern càrrec, sens dubte el president periquito ideal seria Fernández Díaz. Finalment, també es presenta un home que es diu Ricard Gomà i que deu tot el seu prestigi a afirmacions com ara que prohibir el nudisme als carrers de la capital catalana és de dretes.

Fins aquí les cares conegudes, però és que hi ha un parell d'incorporacions que superen les expectatives més altes. És el cas de Santiago Espot, alcaldable per Solidaritat, de qui reconec que vaig arribar a malpensar que no fos un parafeixista camuflat d'independentista, fins que els nois de l' APM? el van situar just al lloc que li correspon, que és el de ser la riota dels nens de P-3. No es pot descartar que aconsegueixi entrar a l'Ajuntament, atesa la il·lusió que els pot fer a uns quants ciutadans tenir-lo allà perquè de tant en tant cridi allò de "Calliii!!" I no ens podem oblidar de la incomparable Rosa Regàs, la qual, després d'un pas certament fulgurant per la Biblioteca Nacional d'Espanya, ocupa ara el cinquè lloc a la llista d'Hereu per garantir-ne el pedigrí progre. De moment, això l'ha dut a mantenir una entretinguda polèmica amb Pilar Rahola a les pàgines de La Vanguardia . Bravo, senyores. Ben mirat, ¿no deu ser que l'esperit del PI continua viu a la política municipal barcelonina?

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT