Trobem-nos davant de la catedral de Barcelona

Hi ha dos mites que encara estan força arrelats: que els llibres, en general, són cars, i que els llibres en català, en particular, no són tan bons com, ehem, els altres.

Es veu que hi ha famílies que passen penúries perquè al pare se li va acudir en el seu dia adquirir un llibre i d’aleshores ençà no mengen més que llenties. I com que el llibre era en català i incloïa la paraula nogensmenys, tots els membres de la família (pare, mare, fill, filla, avi i una tieta que passava per allà) han patit una confusió mental que no han acabat d’aclarir. Alguns d’ells estan convençuts que els catalans són anteriors als dinosaures, i d’aquí no els mouen.

Tot i així llegar llibres, i llegar-los en català, no és necessàriament nociu. Per comprovar-ho n’hi ha prou passejant-se aquests dies, fins al diumenge 13 de setembre, per la magnífica ciutat dels llibres que un any més ha configurat la Setmana del Llibre en Català, a l’avinguda de la Catedral de Barcelona.

Hi ha desenes de parades, multitud d’actes adreçats al públic, i sobretot (sobretot) milers de llibres a punt per triar i remenar per a qui li vingui de gust. L’oferta, al meu entendre, és més que temptadora, i n’hi ha prou visitant la pàgina web de la Setmana per poder-ho constatar.

Hi ha una pregunta que es repeteix any rere any quan arriba aquest esdeveniment: ¿és necessari fer una Setmana del Llibre en Català? ¿No és un acte autoafirmatiu i, per tant, una mica de poble? ¿No és un acte, en definitiva, de nacionalisme llibresc?

Doncs no, no és un acte d’autocontemplació del propi melic a través dels llibres, i sí, sí que és necessari.

Per diversos motius: el primer, que Barcelona, des de fa molts d’anys, és la ciutat més important de la indústria editorial, tant en castellà, com, és obvi, també en català. Dit d’una altra manera, la indústria editorial és una de les més sòlides, consolidades i plurals de les indústries culturals que existeixen al nostre país, i la Setmana és una manera excel·lent d’evidenciar-ho.

Després hi ha una altra dada fonamental, i no tan feliç: no hi ha manera que el percentatge de lectors habituals a Catalunya arribi al 45%. Ni en català, ni en castellà, ni en cap altre idioma.

I la veritat és que no tenim excusa per justificar un dèficit com aquest, i hem de prendre consciència que com més hi persistim més febles serem com a societat.

Hem d’interioritzar d’una vegada que la falta de lectura implica una mancança del judici crític i de la capacitat de diàleg que necessita una ciutadania madura, com se suposa que és la catalana. Moments puntuals (encara massa puntuals) com la diada de Sant Jordi o com la Setmana del Llibre en Català vénen a posar-hi remei, però cal que la gent hi assisteixi. Aneu-hi, carai.