Truqueu al president
Amb una sinceritat fins i tot escruixidora, el flamant president de la Generalitat, Carles Puigdemont, va admetre diumenge davant de Mònica Terribas que, d’ençà que va arribar al càrrec (d’una manera una mica inesperada, això sí), no havia rebut cap trucada oficial per felicitar-lo per aquesta nova etapa. Bé, cap ni una no: el vicepresident del Govern Balear, Biel Barceló, es va dignar a agafar el telèfon i posar-se en contacte amb la plaça Sant Jaume, en un gest que hauria d’augurar una col·laboració fluida entre els executius català i balear (i amb el valencià també). Però pel que fa a la resta, res de res: ni Mariano Rajoy, ni Pedro Sánchez (que ho recriminava a Rajoy, per cert), ni Pablo Iglesias, ni Albert Rivera, ni Soraya Sáenz de Santamaría, ni el Tato s’havien posat en contacte en data de diumenge a la nit amb el president per desitjar-li que les coses li vagin ni que sigui mitjanament bé. Tenint en compte que el mateix rei d’Espanya, un que es diu Felip, li va negar no fa gaires dies a Artur Mas fins i tot el reconeixement als serveis prestats, el desaire diguem-ne que massiu a Carles Puigdemont no ens hauria de sorprendre.
I la veritat és que no ens sorprèn, però sí que ens preocupa. La política i l’estat de dret es construeixen amb molts de materials, però un dels que pesen més són els gestos. Sigui quina sigui la configuració de l’estat espanyol, el president de la Generalitat de Catalunya no pot ser mai una figura negligida (tot i que en algun moment de la història, ara que hi penso, ha estat una figura afusellada). Que una persona, sigui qui sigui, accedeixi a la presidència de Catalunya i ningú es preocupi de dir-li ni ase ni bèstia no és tan sols una falta de respecte a aquesta persona, sinó també als set milions i mig de ciutadans que representa. És com dir: ja us ho fareu, nosaltres anirem a la nostra, que ja sabeu per on va.
Bé. En vista d’aquest aïllament tan indelicat, no queda més remei que els catalans, amb el seu president al capdavant, vagin a la seva. Sense enfadar-se ni posar-se nerviosos, només faltaria. A casa no les fem, aquestes coses. Però tampoc ens agrada que votem una vegada i una altra i que el resultat de les nostres votacions sigui pres de broma. No passa res, per la mateixa entrevista abans esmentada em va semblar que el president Puigdemont està més que determinat a dur a terme les seves funcions, amb felicitacions o sense. Teníem entès que un mínim sentit de la cortesia formava part dels fonaments de la democràcia, aquesta paraula que es posen tot el dia a la boca precisament els que en detesten el significat. Torno a dir que no passa res, no estarem més escaldats avui del que ja n’estàvem ahir i del que n’estarem demà. Només dic que un mínim sentit de l’elegància seria aconsellable quan ens trobem a certes altures del poder, i tal vegada és demanar massa. Però proposo que quan hi hagi un nou president del govern espanyol, sigui ara o al maig, sigui Rajoy, Sánchez o qui sigui, se’ns proporcioni als votants un número de telèfon per donar-li l’enhorabona a l’afortunat. Em sembla que, vingui d’on vingui, no li sobrarà algun copet a l’esquena.
