On és Tura?

Quan el 2003 va agafar la conselleria d'Interior cada any morien 600 persones a la carretera. Aquest 2011 n'han mort 200. El mèrit és de tots, però el reconeixement a la seva feina és unànime. Vostè i la seva tolerància zero ens van ensenyar el camí per tornar vius a casa.

Sempre he pensat que els seus dots de lideratge parteixen de la manera amb què se'ns adreça. Els polítics, quan parlen en públic, tenen tendència a dirigir-se al país que se suposa que els deu estar escoltant. Vostè no. Vostè, amb la seva veu càlida i suau, se'ns acosta, ens abraça i sembla com si ens digués les coses, un per un, a cau d'orella. A vegades els seus missatges són críptics i costen de desxifrar. Però quan són clars i directes ens entren fins a dins de tot i ja no ens en podem desprendre mai més.

Això és el que va passar amb la tolerància zero als accidents de trànsit. Més enllà del carnet per punts que va introduir el govern espanyol, dels controls, de les sancions, de les campanyes de sensibilització i de qualsevol altra mesura que poguessin prendre, va ser la seva missió evangelitzadora la que va fer canviar l'actitud amb què molts de nosaltres pujàvem al cotxe. Ens sentíem interpel·lats per la mirada de la dona que té els ulls més petits i més vius de la política catalana. "Però què coi esteu fent -semblava que ens digués- jugant-vos la pell a cada revolt?" La seva tolerància zero va ser la versió contundent i moderna d'aquell tronat "Papá, no corras" dels anys 60.

Per això, quan aquesta setmana s'han presentat les estadístiques d'accidents de trànsit a Catalunya he trobat a faltar un agraïment a la seva feina. El món no va començar ni va acabar amb vostè. Amb els consellers Saura i Puig els morts a la carretera han continuat baixant de forma espectacular. Però vostè, senyora Tura, va marcar el punt d'inflexió. Hi va haver un abans i un després.

I, tanmateix, en aquest moment actual tan difícil per a tots, el seu em sembla un talent totalment desaprofitat. Podria haver format part del govern dels millors. Però no. Podria liderar l'oposició. Però tampoc. Podria dirigir el seu partit, però ves per on ningú va proposar el seu nom. I aquí la tenim, de secretària segona de la mesa del Parlament. Els que desconeixem el que es cou en la política de passadissos i de partits, comencem el 2012 preguntant-nos: on és Tura?

No sé si són prejudicis d'algú que la va veure 16 anys d'alcalde de Mollet, però no vaig entendre que competís amb Hereu per ser alcaldable a Barcelona. Això també deu explicar la seva situació d'ara: quan fas un pas endavant en fals, n'has de fer un parell enrere per tornar a agafar embranzida.