10/12/2016

Turbulències unionistes

3 min
Turbulències unionistes

Diguem-ho clar d’entrada: Ciutadans va ser concebut i engendrat, el 2005-2006, com una secta, amb el seu monotema obsessiu -la lluita contra la normalització lingüística del català- i el seu guru. Només que, en aquest cas, el guru no era individual, sinó col·lectiu; el formaven els intel·lectuals impulsors del nou projecte polític -uns més que altres, esclar- amb l’afegit d’alguns activistes que, com Antonio Robles, ja sumaven un decenni llarg de combat marginal contra la immersió escolar.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Que el pinyol inspirador i fundador de C’s tenia mentalitat de secta -o de lògia, si ho prefereixen-, de nucli posseïdor de la veritat que defensa els seus membres a mort, s’ha tornat a evidenciar recentment, arran de la desaparició del periodista Iván Tubau. En el seu comportament com a professor universitari a la UAB, Tubau va ser un desaprensiu: autor de comentaris procaços adreçats a les alumnes i que, sancionat simbòlicament per aquest motiu, se’n revenjà fins a la jubilació, presentant una baixa mèdica per “taquicàrdia de durada imprevisible” [sic] cada cop que havia de començar un període de classes. Això no obstant, el seu decés ha estat saludat per algun vell confrare com el d’un “ personaje de una gran dignidad e independencia personal ”, mereixedor dels elogis més ditiràmbics.

Però no ens desviem del tema principal. La concepció sectària de Ciutadans, amb el seu guru col·lectiu marcant-li el rumb, va sofrir una primerenca ensopegada quan, en les convulsions del congrés fundacional (juliol del 2006), fou investit president del partit un desconegut Albert Rivera. Aquell jove advocat deixà clar tot seguit que no seria un titella dels pares fundadors, i bona part d’aquests no van trigar gens a declarar-se decebuts i a distanciar-se’n. Quan, el 2009, Rivera ordí aquella estrafolària coalició europea amb els ultraconservadors de Libertas, el guru col·lectiu ja esclatà: Arcadi Espada, per exemple, parlà d’“autodestrucción del proyecto político ”, i Tubau qualificà Rivera de “gàngster de la política”.

Tanmateix, ni els mals resultats electorals ni les intrigues, maniobres i desercions de la majoria dels progenitors intel·lectuals del partit no aconseguiren descavalcar Rivera ni forçar-lo a deixar-se absorbir per la UPyD de Rosa Díez. Ciutadans es va refer a les urnes el 2010, triplicà escons el 2012 i, el 2015, amb Inés Arrimadas com a cap de cartell, s’erigí en la primera força de l’oposició unionista al Parlament català. Al mateix temps, i en tan sols un parell d’anys (2014-16), Ciutadans-Ciudadanos i el seu líder adquirien una remarcable projecció social i electoral a Espanya, on el partit taronja ha esdevingut la quarta força política i una peça important en la governabilitat.

Naturalment, aquests creixements no haurien estat possibles sense deixar enrere aquell esperit fundacional de secta monotemàtica, la fal·lera contra la immersió lingüística i l’obsessió malaltissa amb el nacionalisme català. C’s és antiindependentista, per descomptat; però, sobretot, es proclama social-liberal, i regeneracionista, i reformista, i compromès contra la corrupció... I, dins la fluida escena electoral catalana, no renuncia a tirar les xarxes en els antics caladors de vots de Convergència i Unió.

I bé, això, aquest allunyament de les essències fundacionals, ha provocat la reacció inquieta de molts membres d’aquell guru col·lectiu a què m’he referit més amunt. Un dia propers i un altre crítics amb el projecte que varen inspirar fa una dècada, en tot cas els intel·lectuals en qüestió es consideren encara amb drets de paternitat sobre C’s i els estan exercint, sobretot contra Inés Arrimadas, a qui deuen creure més vulnerable que Rivera.

Així, l’inefable Albert Boadella ha considerat una greu falta que Arrimadas celebrés el passat Onze de Setembre amb una paella multitudinària a Premià quan “el partido fue fundado para todo lo contrario ”. I Arcadi Espada ha escrit d’Arrimadas que “ ya habla como una catalanista ”. I el saltimbanqui Antonio Robles -que acaba de fundar el seu quart partit en deu anys-, i Félix Ovejero, i Félix de Azúa lamenten que, per a C’s, “ Cataluña se haya convertido en un asunto más ”, que la líder catalana sigui “tèbia” i “claudicant” amb l’independentisme, que es mostri disposada a votar en un referèndum d’independència legal i vàlid, que reconegui el dèficit d’inversions estatals... Si àdhuc està casada amb un exconvergent!, s’escandalitzen els guardians de les essències de la secta.

A més, si bé en un grau menor, també el lideratge de Rivera està essent qüestionat, i per motius semblants. L’eurodiputada Carolina Punset l’acusa de “diluir el discurs antinacionalista”, discrepa del “gir al centre” i amenaça de plantar-li cara en el congrés que C’s celebrarà al febrer. Dimecres, a El Mundo, Federico Jiménez Losantos -padrí mediàtic fonamental del partit el 2006- parlava de l’“error Rivera ”, i de la conveniència de “ rehacer el bipartidismo sobre el cadáver de Ciudadanos ”.

¿Acabaran els gurus, com Saturn, per devorar la seva criatura? Fins avui Albert Rivera ha demostrat ser una presa força difícil d’engolir.

stats