Turisme i 'horror vacui'
Acabada la triomfal temporada turística a les Balears, és un bon moment per tornar a una qüestió que no ho és, de temporada, sinó que afecta de ple el present i el futur immediat del país: ¿quin model econòmic, turístic i demogràfic volem? Una contribució valuosa per a una resposta possible la va fer fa un parell de setmanes el degà de la Facultat d’Economia i Empresa de la UIB, Andreu Sansó, en presentar el seu estudi Projeccions de la càrrega demogràfica diària de les Illes Balears per a diferents horitzons temporals. Un títol llarg per a un treball contundent que per a molts va quedar sintetitzat en un titular de premsa que es va repetir durant uns dies: “L’any 2030 a les Balears hi haurà 25 persones per cada metre lineal de platja”.
Però l’estudi va bastant més enllà de la consternació per no trobar lloc per estendre la tovallola. Ens assabenta, per exemple, que, si segueix la tendència actual de creixement, la càrrega demogràfica mínima del mateix 2030 s’haurà duplicat en relació a la del 1997, mentre que la càrrega màxima s’incrementarà en un 25% entre el 2015 i el 2030. Això vol dir que ens mourem en una forquilla d’un mínim d’1,4 milions i un màxim de 2,5 milions d’habitants a les Illes, amb una població mitjana d’1,8 milions. O, dit d’una altra manera, entre un mínim de 292 i un màxim de 499 habitants per quilòmetre quadrat al conjunt del país, amb una punta a les Pitiüses, que arribarien a un màxim de 723 habitants per quilòmetre quadrat. El problema de la tovallola comença a semblar menor, si pensem en la repercussió d’aquest panorama pel que fa a recursos hídrics, producció i gestió de residus, conseqüències per al sistema sanitari o cohesió social.
No es tracta de fer alarmisme, sinó de formular una previsió realista. Les dades que presenta el catedràtic Sansó no són fruit de cap sensació de saturació, sinó el resultat de les projeccions realitzades sobre els patrons regulars de l’indicador de pressió humana (IPH) recollit per l’Ibestat (Institut d’Estadística de les Illes Balears) en el període 1997-2015. Ni rebentisme del model turístic actual ni nostàlgia de temps passats, com ha grunyit algú: pura (i dura) diagnosi economètrica, i molt útil com a avís per a governants, empresaris i ciutadania en general.
I que lliga amb les dades oferides per Carmen Buades al seu article d’ahir a l’ARA Balears. “La desestacionalitat turística, mite o realitat?”, es preguntava oportunament el titular. El sentit comú suggereix que abans de construir fantasies sostenibles sobre turisme cultural i gastronòmic, hauríem de començar a desempallegar-nos de la trista realitat de ser el paradís del turisme de borratxera i del tot inclòs que estiu rere estiu ens converteix en notícia i riota als mitjans de comunicació d’arreu d’Europa. O una cosa o l’altra, però tot a la vegada no pot ser. Perquè si els 25 humans que s’amuntegaran per metre de platja l’any 2030 a sobre es dediquen a vomitar damunt la tovallola, ja em diran vostès quin compromís.
