21/07/2016

Turquia: segur que ha guanyat la democràcia?

3 min
Turquia: segur que  ha guanyat la democràcia?

Els esdeveniments que estan tenint lloc a Turquia demostren la complexitat de la situació. No sabem ni qualificar el que hi ha succeït. ¿Intent de pronunciamiento contra un estat democràtic? ¿Cop d’estat militar en una semidemocràcia amb ribets d’autocràcia? Al meu entendre ha primat l’estabilitat. Els països occidentals han optat per no fer soroll i defensar l’estatus actual. Però la situació creada no serà sostenible. Som davant d’un problema transcendent, que ve de lluny i que, sorprenentment, ningú gosa destapar amb prou cruesa.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

La Turquia actual ha anat acumulant una sèrie de greuges i conflictes amb la Unió Europea (UE). Són, al meu entendre, resultat d’un error. Constitueix un desencert no haver incorporat Turquia com a actor important de la UE. La famosa idea de Romano Prodi “ everything but institutions ” -qualsevol cosa menys [que siguin a les] institucions- no impedia aplicacions pràctiques més generoses. A aquest principi Prodi s’hi van apuntar ràpidament els proteccionistes econòmics i polítics. Turquia té 75 milions d’habitants -esdevindria el segon estat de la UE- i una economia prou dinàmica i moderna per competir amb altres socis. A més, hi ha la por a la lliure circulació de persones i treballadors -hem pogut comprovar que Turquia és la porta d’entrada d’una gran quantitat de persones provinents d’indrets conflictius-. El cas és que no l’hem encertat a l’hora de ser imaginatius i donar una sortida a les aspiracions turques. Tracte preferent? ¿Estat associat, com ho és Puerto Rico als Estats Units? ¿Període llarg de transició amb avenços palpables? Com a resultat del no res, els turcs se senten enganyats per una UE que fa que sí amb el cap mentre, de manera massa descarada, demostra que no voldrà mai Turquia com a membre del club.

Tot plegat ha conduït Turquia a la frustració econòmica i política. Els que aspiraven a una possibilitat realment democràtica i laica pel fet de pertànyer a la UE estan desesperats. Mentrestant, aquells que voldrien posar Turquia a la divisió d’honor de l’economia productiva han de buscar-se altres socis. La UE s’ha equivocat amb un aliat militar (Turquia pertany a l’OTAN) i econòmic.

D’ençà de la caiguda de l’Imperi Otomà Turquia ha fet un llarg camí per abandonar les pràctiques feudals de l’islamisme governamental. Podem criticar Atatürk tant com vulguem, però va evitar que el seu país esdevingués un territori dominat pels sàtrapes -com ha succeït amb tots els que l’envolten al Pròxim Orient-. Va estructurar el país. El progressisme occidental li retreu les seves ànsies per occidentalitzar Turquia a la força. Però, ¿és que hi ha cap altre camí per treure de la gana milions de persones? Si Turquia ha agafat la volada econòmica i social que té és gràcies a l’obsessió laica que va instaurar Atatürk -la implantació del model de dret suís, entre d’altres-. A la martellejant idea de voler ser i comportar-se com europeus. Quan es visita Turquia, aquestes ànsies es detecten de manera molt viva.

Els primers indicis de frustració van arribar amb els resultats que van donar el poder al partit islamista moderat AKP (Partit de la Justícia i el Desenvolupament) del senyor Recep Tayyip Erdogan. L’islamisme s’erigeix, falsament, i massa sovint, en el bàlsam idoni per als frustrats. Tinc un conegut francès d’origen algerià que ha patit la dictadura d’aquell país, però quan sent parlar d’islamisme moderat en política somriu. “Il·lusos! ¿Que potser existeix el feixisme moderat?” A la llarga l’islamisme en política esdevé autocràtic per naturalesa, diu. La deriva del senyor Erdogan n’és un bonic exemple. De fa temps podem comprovar la permissivitat envers moviments islamistes radicals que dominen moltes regions de l’interior. Zones on la tolerància era la tònica ara han esdevingut territori extremista. És un fenomen que he viscut, també, a Malàisia, un país de tradició musulmana que un dia va ser extremadament tolerant però que ara té estats governats per feixistes fanàtics de l’Alcorà. L’islamisme ficat en la política és un càncer metastàtic, convindria no enganyar-nos.

Ens hem quedat massa tranquils amb el cop militar a Turquia. No em sorprèn. Aquí, entre nosaltres, confonem el terme anti amb a favor de. Sempre hem pensat erròniament que els lluitadors antifranquistes eren tots demòcrates. Haver-se oposat al cop d’estat a Turquia no dóna garanties de res. Les purgues que ara comença a aplicar Erdogan ens ho confirmaran, i la suspensió ahir de la Convenció Europea dels Drets Humans va en aquesta direcció. Si la UE no fa un cop de timó pel que fa a les nostres relacions amb Turquia, aquest fabulós país es perdrà. Tots hi perdrem.

stats