Twenty Twenty (2020)

Europa està preocupada, molt preocupada. De fet, d'allò que anomenem la vella Europa en queda ben poca cosa, ja que el context mundial ha canviat molt, especialment des del 2008, quan va començar la greu crisi financera. En aquests moments el continent es veu sobrepassat per un deute públic inassumible i per la por de caure en una greu recessió. El relleu del lideratge ja fa temps que l'ha pres els Estats Units i s'hi acosten a gran velocitat alguns països del continent asiàtic i el Brasil.

Qualsevol iniciativa destinada a fer front a aquesta situació de regressió europea és benvinguda. En aquest sentit, l'última reunió a Brussel·les dels representants de les universitats, que d'entrada no es presentava gaire encoratjadora, va acabar sent més interessant del que es preveia. Es van posar les bases d'un gran projecte estratègic destinat a generar oportunitats econòmiques de futur. És el projecte Horitzó 2020.

A la Unió Europea, l'ensenyament superior ja té dos antecedents importants pel que fa a polítiques innovadores: el programa Erasmus i el procés de Bolonya. El primer, que aquest any celebra el 25è aniversari, aspira a assolir els tres milions d'estudiants mobilitzats durant el 2012. El segon va incidir de manera rotunda en la recuperació del lideratge de les universitats europees a través de l'harmonització de titulacions, sistemes d'avaluació i de la renovació pedagògica. Tot això ha suposat un avenç important en el camp de la docència, gràcies al qual nombroses universitats europees han recuperat l'excel·lència o estan en la via d'aconseguir-la. Però amb això no n'hi ha prou.

Fins ara s'ha fet front a la crisi amb mesures de contenció, reformes estructurals i consolidació pressupostària, però no s'ha apostat per una política proactiva que realment permeti sortir de la crisi. D'aquí que s'hagin posat les bases del projecte Horitzó 2020, un nou programa de finançament de la investigació i de la innovació en l'àmbit de la Unió Europea que incorpora canvis importants en la manera de concebre la inversió en R+D i que es fixa com a objectiu arribar a una despesa del 3% del PIB en aquesta matèria -la inversió espanyola del 2010 va ser de l'1,3%.

Fa uns mesos, el director general d'Investigació de la CE, l'holandès Robert-Jan Smits, alertava sobre el fet que Europa és bona en ciència però fracassa en la transferència a l'economia a causa de diversos factors: d'una banda perquè "la cultura nord-americana és més emprenedora que l'europea" i de l'altra perquè "a Europa hi ha massa traves burocràtiques per a l'emprenedoria". Finalment, Smits deia que "no hi ha una relació fluïda entre investigació i empresa, de manera que quan un científic aconsegueix un resultat el publica, el guarda en un calaix i comença un altre projecte".

Horitzó 2020 vol trencar amb aquesta dinàmica i aposta pel coneixement productiu; és a dir, per un enfocament ampli en matèria d'innovació que no es limita a la posada al mercat de productes nous, sinó que també abraça processos, sistemes i altres plantejaments, aprofitant la singularitat europea pel que fa a disseny, creativitat, serveis i importància en la innovació social, de manera que es creïn nous llocs de treball. Es tracta d'una iniciativa que ja es coneix com a Unió per a la Innovació i que concentra els recursos en prioritats claus, com ho són les següents:

• Una ciència excel·lent: que asseguri un flux estable de recerca de categoria mundial per garantir la competitivitat d'Europa a llarg termini. Aquesta mesura passa per facilitar l'accés a grans infraestructures de recerca, de manera que el continent es converteixi en un pol d'atracció de talent.
• Lideratge industrial: un objectiu que es fomentarà fent Europa més atractiva per a les inversions en investigació i innovació, obrint la via del finançament de risc i proporcionant suport a les pimes perquè puguin destinar part dels seus recursos a la innovació.
• Reptes socials: l'estratègia passa per una atenció a les grans preocupacions dels ciutadans, com la salut i el benestar, l'agricultura sostenible, l'energia segura, el transport ecològic i integrat, l'eficiència dels recursos i les societats més inclusives i segures. Tant és així que el 60% del pressupost d'Horitzó 2020 està destinat a projectes relacionats amb el desenvolupament sostenible.

Aquest nou repte de la investigació i la innovació afecta molts sectors, però d'una manera particular la universitat, que a casa nostra concentra el 60% de la investigació. Sentia aquesta música fresca i engrescadora des de la freda i grisa Brussel·les mentre a Espanya s'anaven produint les primeres compareixences dels ministres del nou govern. Val a dir que totes dues músiques eren força dissonants i no harmonitzaven gaire.

Del 2002 al 2012 hem tingut cinc ministres d'educació. Vam començar a implementar Bolonya amb força retard, el 2008, mentre que la majoria de països europeus ja ho havien fet entre el 2002 i el 2004. En general, cada nova política ministerial aposta pel canvi, per bé que això no es tradueix precisament en eficiència. En qualsevol cas, ja estem en una etapa post-Bolonya en què el programa s'ha de consolidar.

Les mancances en matèria d'innovació que intenta pal·liar el projecte Horitzó 2020 també es poden traslladar al món de l'ensenyament superior. El diagnòstic és clar, i hi ha aspectes claus a millorar. Des del meu punt de vista, és molt necessària una política menys reglamentarista i burocratitzadora: no és admissible que professors i investigadors haguem d'invertir tant de temps a fer papers en detriment de la productivitat de la nostra activitat científica. D'altra banda, cal batallar per aconsegguir més autonomia universitària. És necessari introduir un nou sistema d'avaluació que permeti incentivar el talent, i per tant caldrà pensar a reformar el sistema de funció pública del professorat i del personal investigador. També caldrà reformar el sistema de governança, però cal no oblidar que si no reformem primer el règim del professorat no servirà de gran cosa.