27/05/2017

‘Twin Peaks’: alerta, no s’entén res

2 min

Movistar+ ha estrenat la tercera temporada de la sèrie que va marcar una era a la televisió, Twin Peaks, de David Lynch i Mark Frost. A Espanya, Telecinco la va estrenar el novembre del 1990. Va arribar a obtenir audiències de més del 50%. Vint-i-set anys després l’estrena una plataforma de pagament. No es viurà com un fenomen de masses sinó com una experiència intel·lectual. Als devots de Lynch no cal advertir-los de res. Gaudiran. Als debutants se’ls ha de prevenir. Twin Peaks s’ha de contemplar més com una obra d’art avantguardista, com una consecució d’escenes entre el deliri i l’onirisme. Perquè aquí no hi ha relat coherent i ordenat. Els espectadors que busquin una història amb trames lògiques, introducció, nus i desenllaç, que s’oblidin de Twin Peaks. És una sèrie per abandonar-se a l’espectacle visual. De fet, és significatiu que molts espectadors, del Twin Peaks que vam veure a Telecinco, no en conserven un argument sinó flaixos a nivell d’imatges. Rostres, paisatges, nans, habitacions estranyes, cortines de vellut vermell, carreteres nocturnes il·luminades pels fars d’un cotxe, cafeteries... No sabrien explicar què li va passar a Laura Palmer ni el context argumental del crim, més enllà de tenir present la seva cara dins d’una bossa i els llavis morats. Però això també té valor, perquè és com haver entrat en un museu sense saber gaire bé què hi anaves a veure i, un quart de segle més tard, no haver oblidat alguns dels quadres que vas contemplar.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

La sintonia de la sèrie, d’Angelo Badalamenti, et transporta ràpidament al clima televisiu que recordaves i desperta la il·lusió que genera la melancolia. La música, entre dolça, inquietant i misteriosa, continua sent radicalment vigent per a una ficció. I si ets capaç (que no és fàcil) de deixar-te anar davant la proposta, Twin Peaks continua sent hipnòtica. És una sèrie sobre la naturalesa del bé i el mal, diu Mark Frost. Però més enllà d’algun ensurt, és més fàcil trobar-hi comèdia que terror. I el càsting és impressionant -la quantitat d’actors i actrius, els físics escollits, la caracterització...-, és un dels elements més potents. És molt millor repassar les dues temporades antigues, no per entendre-ho millor sinó per poder fruir més establint vincles visuals amb el passat, associar imatges actuals amb algunes de remotes i, sobretot, detectar l’origen i el context d’alguns personatges. Com diu un home misteriós: “¿És el futur o és el passat?” No queda mai clar, però el salt temporal és un joc més de l’espectacle. La mirada continua sent un factor crucial. Qui observa les escenes, els punts de vista i allò que miren els personatges, tant amb els seus ulls (un símbol fetitxista a la sèrie) com a través dels somnis.

A Twin Peaks no s’entén res. I això pot ser o molt divertit o un motiu determinant per no perdre-hi el temps.

stats