Publicitat
Publicitat

‘Txatxiwatxisme’

No fa gaires dies sentia El matí de Catalunya Ràdio, concretament l’espai en què Mònica Terribas convida un dels seus col·laboradors a traduir a un llenguatge comprensible les declaracions dels polítics. Aquell dia traduïen Pablo Iglesias, quan va dir que estava a favor que els catalans poguéssim votar, sempre que el referèndum fos pactat i amb suport internacional, cosa que ara no es donava. La traducció de l’equip d’ El matí va ser, més o menys, i cito de memòria: “Em sembla megawatxi que els catalans puguin decidir, però estic en contra del referèndum”.

El txatxiwatxisme, o megawatxisme, en la versió de l’equip d’ El matí, és el darrer corrent polític que s’imposa. És un corrent que neix a redós de la política de la postveritat i dels populismes. El txatxiwatxisme neix d’una barreja de bonisme formal i de la capacitat, real o imaginada, de generar frames o marcs d’interpretació de la realitat, servits com a indiscutibles, o moralment superiors, tot generant solucions o interpretacions senzilles a problemes molt complexos.

El txatxiwatxisme rampant es beneficia de la sobreinformació, servida per tota mena de canals sense que molts dels seus consumidors tinguin possibilitat real de destriar el gra de la palla. Parlo, doncs, de la infoxicació. No és un fenomen nou. Sí que ho és, en canvi, la intensitat amb què es produeix, i com és aprofitada pel txatxiwatxisme infoxicant per fer passar per bons plantejaments que, mirats amb rigor, no s’aguanten per enlloc.

El txatxiwatxisme afecta països de tot el món, i tota mena de sectors ideològics. Treu el nas per on menys t’ho esperes: què és si no el projecte de mur entre Mèxic i els Estats Units per evitar l’emigració mexicana, anunciat a so de bombo i platerets per Trump? El mur, venut com una solució màgica, “ It’s gonna be fantastic, marvelous, never seen before ”, com diria Trump baladrejant, és tan txatxiwatxi, per als seus, que n’acaba amagant la vilesa moral, la inutilitat política i la mentida social i econòmica que incorpora. Tanmateix, el txatxiwatxisme campa entre els que proposen que la millor política d’immigració és la que no existeix, que entre tots ho farem tot, i que no hi ha problema migratori al món sinó gent dolenta que no es fa càrrec del dolor dels altres. És el txatxiwatxisme que calla dolosament quan comencem a adonar-nos que una part de la fractura migratòria que pateixen alguns països europeus, amb conseqüències dramàtiques, ve de la falta de coratge per tractar amb rigor i seriositat l’acolliment i la integració del complexíssim problema de la persona migrant.

Hi ha molt de txatxiwatxisme en el tractament que s’ha fet de problemes com la manca d’habitatge, la generació de llocs de treball, la gestió ambiental... És txatxiwatxi dir que la solució a tots aquests problemes és senzilla, i que s’arreglarà només amb bona voluntat. La bona voluntat que, fan entendre, ha mancat als seus adversaris polítics. Quan arriba l’hora de la veritat, però, davant de la ineficàcia txatxiwatxi, acaben per acceptar amb la boca petita que potser havien errat la diagnosi, i també la teràpia. Hi ha hagut una versió local i txatxiprogre de l’“ It’s gonna be fantastic ” que ara s’amaga i desapareix davant de la ineficàcia i de la incapacitat evident per fer front a problemes que no tenen res de txatxiwatxis, i que necessiten solucions molt complexes.

El txatxiwatxisme també va afectar el catalanisme autonomista o federal, quan va pensar que amb unes quantes explicacions i una mica de bona voluntat ens en sortiríem amb Espanya. Fèiem exposicions sobre la relació entre Catalunya i Espanya a Madrid, hi anàvem a explicar-nos, érem pacients i comprensius. No va servir de res. Avui el txatxiwatxisme torna a colar-se a la política catalana amb formes diverses. Es proposa generar un marc en què l’independentisme aparegui com a tossudament i inexplicablement entestat a trencar un estat que podria funcionar, Espanya, i que si no funciona és per culpa dels intolerants que no posen bona voluntat per refer la relació entre Catalunya i Espanya: el sobiranisme i la dreta popular. Els txatxiwatxis amaguen que ells han format part del problema exactament en la mateixa mesura que els altres. Amaguen que, quan es tracta de deixar-nos anar a votar, sempre hi ha excuses que acaben impedint que els catalans exercim els nostres drets democràtics.

El txatxiwatxisme beu de les fonts de Scott McKenzie: “Si vas cap a San Francisco, hauries de posar-te flors als cabells...” Ens podem posar flors als cabells o on vulguem per divertir-nos. Per solucionar els problemes i generar esperança de manera fonamentada, val més que ens les traguem i comencem a parlar i a actuar seriosament.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT