Txernòbil, les Torres Bessones i ara el 'Costa Concordia'
Embarrancada, ajaguda sobre estribord, tenim una dantesca metàfora d'Europa. Si la història recent dels Estats Units, les seves pors i obsessions, es poden resumir en les imatges corprenedores de la caiguda de les Torres Bessones; si el declivi de l'antiga URSS va tenir aquella icona apocalíptica de Txernòbil, em temo que quan els historiadors publiquin llibres sobre aquest tros d'història europea que ens ha tocat viure, posaran a la portada la foto patètica, gairebé ridícula, del Costa Concordia . Avui Europa és això.
Les cròniques parlen de l'actuació miserable del capità Schettino. Suposadament, a més de causar el naufragi per una fatxenderia, va cometre la vilesa d'abandonar el vaixell. Així, mentre aquest italià tan ben plantat fugia, la tripulació, formada en bona part per humils indonesis i filipins, salvaven el passatge. Tot plegat resulta il·lustratiu de la superioritat moral d'Occident i permet albirar què n'espera de nosaltres la resta del món.
El schettinisme, doncs, seria la manera de fer europea que ens ha dut al lloc on som, un lloc on, per salvar-nos, necessitem diners de la Xina. Per cert, fa temps que no apareix enlloc el Dalai Lama; no sé si hi té res a veure. I ara us semblarà que canvio de tema quan dic que els nostres fills tenen la sort de compartir les aules amb fills d'immigrants. Hi va haver un temps, a Europa i a Catalunya, en què, després d'una guerra, avis i pares van haver de treballar molt dur per guanyar-se una vida digna i un futur per als fills. Avui creiem que aquest futur està assegurat pel sol fet de votar, i tendim a actuar amb la displicència i supèrbia del capità italià. És una actitud que aflora arreu. I per això deia que els fills tenen la sort de competir amb companys que són fills de pares immigrants; nens que a casa els fan entendre que l'única possibilitat de sobreviure és l'esforç.
