Ulls de plàstic
No és una festa com qualsevol altra perquè, una mica més tard de mitjanit, al damunt de la taula on el grup d’amics té totes les ampolles parades hi cauen dos peixos plans i esblanqueïts que criden l’atenció a tres dels convidats. De seguida encomanen la seva angúnia a la resta d’assistents i a l’amfitriona, l’Ingrid. La noia atura la música: “ Cumprarma un abric guai guai guai” -stop-. Assenyala el segon pis amb una de les ungles hiperllargues, pintades de taronja fluorescent:
- Un’ atra vegada no, plissss! -crida.
En Teo s’aixeca d’una de les gandules del fons de la terrassa.
-Putos txinos de mielda -es queixa-. Lo que hay que vel.
En Teo exigeix a la seva amiga que porti els guants de plàstic rosa. Quan hi té les mans enfundades, agafa el primer peix i el retorna a la terrassa d’on ha caigut amb una paràbola perfecta, digna d’un atleta olímpic. Alguns dels assistents aplaudeixen. El segon llançament crea una expectació considerable. Els aplaudiments i crits creixen mentre el peix aterra a la superfície prevista: el xivarri és tan excessiu que un veí del tercer de l’edifici del davant treu el cap per la finestra i els exigeix que abaixin el volum.
-La meva dona està malalta i amb tant de soroll no pot dormir -diu.
De la terrassa s’escapa alguna rialla, estimulada pel consum excessiu de marihuana, whisky i metamfetamina. El veí aixeca un puny:
-Pocavergonyes! Us mereixeríeu que algú truqués a la poli i us caigués un puro.
Quan aixeca la vista, l’home veu el matrimoni xinès del segon pis del bloc del davant. Ell té alguna cosa a les mans -els peixos que acaba de recollir- i la dona l’escridassa en la seva llengua. Mentrestant, des de la terrassa dels baixos els assistents a la festa imiten el mandarí, tot i que de les seves boques només surten onomatopeies que recorden la protollengua dels gremlins. La dona assenyala els estenedors: només hi queden tres dels sis peixos que s’hi assecaven. Quina idea més brillant, penjar-los allà, oi?
-Quan comencen a discutir no hi ha qui els aturi -diu l’Ingrid-. Són molt pesats.
S’acosta a l’ordinador i remena la llista de Spotify que havia creat per a la festa. Selecciona Cold water, de Major Lazer. Sonen les primeres notes i es posa a ballar. Un parell d’amigues li segueixen el joc. La broma es converteix ràpidament en provocació -és hora de posar a prova els avenços en matèria de twerking - mentre a dins de casa en Raül s’ha quedat fregit a la butaca de l’habitació de l’Ingrid. Obre els ulls al cap d’una estona, amb el porro apagat entre els dits. ¿Podria ser que es trobés en un món postapocalíptic? No l’estranya que els ulls de plàstic del pingüí de peluix que hi ha al damunt del llit se’l comencin a mirar de debò i aquell tros de roba li acabi transmetent un missatge que el deixa glaçat. En ple atac de paranoia, en Raül marxa corrents de la festa sense acomiadar-se de ningú. Quan ja és al carrer es mira el pingüí de peluix: el té agafat amb les dues mans. El bec de l’animal s’obre i li diu alguna cosa que només ell entén. El tira a terra, espantat, però no pot deixar de mirar-se’l, per si li vol comunicar cap altra amenaça. Sí, el pingüí l’acaba d’amenaçar, i no li fa cap gràcia que aquelles paraules es puguin arribar a convertir en una profecia. En Raül ha vist moltes pel·lícules de terror al llarg de la seva vida. Cap d’elles estava protagonitzada per una au marina, potser per això el seu cervell -afectat per múltiples substàncies- no sap com reaccionar en un primer moment. Acaba agafant la bèstia de mala gana i marxen tots dos cap a la moto. De camí cap a casa, es passa la mà per l’esquena i la nota xopa de suor freda. No està bé. Se sent molt marejat i hi veu borrós. Decideix anar a urgències. A l’hospital, el panorama és desolador: hi ha mares amb nens molt petits que ploren, homes que acompanyen els seus ancestres arrugats -són papirs asseguts en cadires de plàstic blaves- i un noi d’uns vint-i-cinc anys amb un ull de vellut. Se li asseu al costat per una qüestió purament generacional. Té la sort que el criden abans. L’altre se’l mira amb l’únic ull bo carregat d’enveja. El metge es mira el pingüí que porta en braços; llavors l’estudia a ell. Després d’un breu qüestionari que en Raül contesta com pot li diu que s’estiri a la llitera blanca.
-Deixi el peluix damunt la taula -continua-. No es preocupi, no l’hi robarà ningú.
El metge l’ausculta. Tot seguit li explora els ulls i la llengua. Li va fent petites proves que el van posant més i més nerviós. Des de la taula, el pingüí somriu amb malícia.
-Té un atac d’ansietat -diu.
Carrega una xeringa amb un calmant potent i l’hi administra en una llitera al passadís, per si vol descansar una estona abans de tornar cap a casa. En Raül abraça el pingüí de peluix mentre es va relaxant. No pot permetre que se li escapi si no vol prendre mal. Ha de mantenir-se despert costi el que costi. La son l’acaba vencent en aquell passadís poc il·luminat, mentre el metge examina l’ull de vellut -inflat i plorós- del noi de vint-i-cinc anys.
